PERE ANTONI PONS

Entre la terra i la sang

Entre la terra i la sang Zoom

Al llarg de la seva quasi centenària vida, Víctor Català va publicar set llibres de contes: Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907), La mare Balena (1920), Contrallums (1930), Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Per la seva representativitat -és considerat un dels estendards del Modernisme- i per la seva rellevància històrica dins l’evolució de la literatura catalana, el títol més destacat és Drames rurals. Està format per dotze narracions que, llevat d’una, transcorren en escenaris del món de la ruralia, i que estan protagonitzats per personatges molt primaris, els quals viuen atrapats per les dinàmiques més elementals -els instints, les passions viscerals, els impulsos- de la seva humanitat primitiva.

La de “ruralisme” és una etiqueta que encara avui pot fer enrere un cert tipus de lector infectat de modernors, però no crec que valgui la pena esmerçar gaire esforços a desmuntar prejudicis sense fonament i més vells que l’anar a peu. Principalment, Víctor Català va escriure sobre la realitat en què vivia i que millor coneixia. En altres paraules, va fer el mateix que la majoria de grans escriptors de la història. Oi que no dubtaríem a tractar d’imbècil a qui es negués a llegir Faulkner perquè el troba massa rural? Doncs que no se’n parli més.

Tot i que, entre la setantena llarga de narracions breus que va escriure, en trobem també d’ambient urbà ( L’explosió ), de tons humorístics (L’amoreta d’en Piu, Un pas de comèdia ) i, fins i tot, de naturalesa poètica i classicitzant (Faula serena, Dionisos ), són els “drames rurals” -sobretot els onze que formen el llibre homònim- els que han resistit millor el pas del temps, aquells en què l’autora exhibeix d’una manera més lliure i contundent la seva potència literària. Aquesta potència es fa especialment palesa en les descripcions, d’una vivor precisa i bategant. Un bon exemple és la descripció de l’estol de captaires que surt a Idil·li xorc : “Pellofes humanes espremudes [...], malmirades pels fills gasius, escarnides pel proïsme indiferent, arrambades per tothom fora de dret, com brossa inútil de la vida”. Dediquem uns segons a recuperar l’alè.

Una prosa vibrant, rica i llotosa

A partir d’arguments senzills, que es desenvolupen linealment i que culminen en cops d’efecte d’una violència despietada, Víctor Català conta les històries d’uns homes i unes dones sovint marginals i quasi bestialitzats, que es relacionen conflictivament, que no s’han emancipat de l’entorn natural en què habiten i que estan condemnats a acabar esclafats per algun tipus de fatalitat. La inclemència amb què l’autora resol el destí dels seus personatges més indefensos -la vella víctima d’una embòlia, els captaires escarnits i apedregats- de vegades resulta efectista i melodramàtica, però això no li treu gens de força.

Al Prec, entre irònic i programàtic, amb què s’obre el volum de Drames rurals, l’autora avisa que el llibre no està fet perquè el llegeixi cap “damisel·la ciutadana”, sinó que va destinat “a altres mans més coratjoses i per a gustos més rúfols”. Encara fa curt, tenint en compte l’inacabable enfilall de violències -maltractaments, assassinats, insults i humiliacions- que satura la majoria dels relats. La prosa amb què estan escrits, d’una sonoritat rotunda i d’una agressivitat plàstica molt pronunciada, expressa a la perfecció la naturalesa feréstega del món que s’hi retrata i dels personatges que el poblen. És una prosa vibrant i rica i també llotosa, que desprèn aquella espessa vitalitat turbulenta dels bassals bruts i plens de vida.

Més enllà d’etiquetes i preferències personals, és evident que, en els seus millors relats - El Met de les Conques, Parricidi o El calvari d’en Mitus, quasi un precedent de l’existencialisme-, Víctor Català demostra ser una autora de gran categoria.