PERE ANTONI PONS

La terra de ningú dels quaranta

A Dies de frontera Vicenç Pagès Jordà novel·la el trànsit entre l’ultimíssima joventut i una edat adulta que té pressa per imposar els seus compromisos i que es nega en rodó a continuar sent posposada. En Pau, professor d’institut, i la Teresa, administrativa d’un centre cultural, fa deu anys que estan junts, voregen la quarantena i se senten en terra de ningú: massa grans “per anar a buscar-se la vida al Canadà”, massa joves “per tenir un pis en propietat”. Poc impetuosos, sense cap gran ambició que els estimuli o redimeixi, la flonjor de caràcter els converteix en víctimes propícies de la inèrcia i la rutina. El tedi diguem-ne matrimonial -que, segons un personatge secundari, només es pot solucionar tenint fills o cometent adulteri- els va rosegant per dintre. Fins que una “relliscada” del Pau ho fa saltar tot pels aires i transforma la decepció i el malestar soterrats en una crisi en tota regla.

La frontera del títol té un doble significat evident. D’una banda, fa referència a l’impàs biogràfic i existencial dels protagonistes, finalment atrapats per l’obligació de prendre unes decisions que determinaran la resta de les seves vides: si tenir fills o no tenir-ne, si seguir amb la parella o reinventar-se en solitari, si conformar-se amb el que hi ha o arriscar-se a trobar alguna cosa diferent i qui sap si millor... De l’altra, fa referència a un espai geogràfic, concretament al pas fronterer de la Jonquera, l’escenari d’un dels moments de canvi més traumàtics en la història del país -per allà partiren cap a l’exili milers de republicans que el gener de 1939 fugien de les tropes de Franco- i el lloc on el juliol del 2013 la Teresa fa una estada d’un parell de dies, durant els quals es planteja com fer front a la nova etapa que s’obre (o no) davant seu.

Els materials tècnics i argumentals que formen Dies de frontera resultaran molt familiars als lectors de La felicitat no és completa i Els jugadors de whist, les anteriors novel·les de Pagès Jordà. Totes tres retraten la generació nascuda entre principis dels 60 i principis dels 70 -desficis, hobbies, dilemes, dubtes, expectatives, frustracions, canvis de gustos i de costums…- i ho fan des de la riquesa textual -informacions de Facebook, excursos històrics, converses de WhatsApp, cites de llibres, cançons i pel·lícules- i amb una estructura calidoscòpica. En aquest cas, l’estructura està construïda a partir de més d’un centenar de capítols, alguns d’extensió molt breu, que van dibuixant i redibuixant la complicada relació entre en Pau i la Teresa. Aquesta mena de novel·les, molt obertes i plenes de ramificacions, poden fer la impressió de tenir alguns capítols sobrers, si més no als lectors que prefereixen els arguments que van de cara a barraca. Però Pagès Jordà demostra que, en una novel·la, res no és superflu, si és intel·ligent (o entretingut) i està ben escrit.

‘Estudiar’ els personatges

Un dels punts forts de Dies de frontera és el narrador. A l’escena inicial ens presenta una dona i un home que s’estan besant. I ens indica: “En els pròxims capítols mirarem d’esbrinar com és que aquesta parella s’està besant en els primers paràgrafs”. A partir d’aquí, ens endinsarem en el món i resseguirem la trajectòria d’uns personatges de qui passarem de no saber-ne res a saber-ho tot. Ben bé com si els haguéssim estudiat. El verb no és gens exagerat. El narrador, sempre amè, en ocasions didàctic, té un dring entre cerimoniós i encuriosit, com de documental. Això sí: la seva veu i la seva mirada són empàtiques, no fan pensar en un entomòleg sever o gèlid sinó en un observador còmplice i comprensiu, que s’expressa en una prosa esplèndida -precisa, densa- i que ofereix una visió fascinant del món i l’època que ens ha tocat viure. Un premi Sant Jordi excel·lent.