VÍCTOR OBIOLS

La teoria del muntatge de Serguei Eisenstein

Diu en una mena de poètica llegendària Gabriel Ferrater que Bertolt Brecht li va ensenyar que la poesia es podia estar de molts luxes. Això Joan Brossa ja ho havia descobert pel seu compte feia temps, quan als anys 40 del segle passat va escriure Em va fer Joan Brossa . Diguem que el XX va ser el segle del desacomplexament poètic. El gran precursor, el comte de Lautréamont, havia definit l'espurna de la poesia en la imatge de la màquina de cosir damunt d'una taula de quiròfan. Tot i que el món encara va ple de versaires acomplexats, cal aplaudir sense reserves que dos poetes d'avui s'hi posin, explorin, frueixin i comparteixin. Tot per dir que, gràcies a la lloable iniciativa de les edicions del Pont del Petroli, Teresa la mòmia és una realitat, i és un bull-bull que va des de les fórmules del fragment postmodern fins a l'apotegma intemporal, passant pel florilegi metafísic (i/o patafísic), l'estrip, el sargit intertextual i el cosit quotidià, sense oblidar brodadures i realços que espeteguen i que fan un fogalleig vistent que dóna teca al pensament i als sentits. Píndoles suaus i/o dures, iodes oceànics i verins de raconada ben païda. Les aventures a quatre mans sempre són fecundes, sobretot si els poetes són de mena diferent, com és el cas. De Caño se'n pot parlar perquè ja té un recorregut abrandat, i fa forat en un terreny obert, amb pulmó ample i alenar de performer . De Calvo se'n pot dir encara més, home d'ofici, de trajecte consolidat i encara amb molta pólvora a la recambra, d'ampli repertori.

D'aquesta aventura conjunta ells en podrien sens dubte contar fil per randa la casuística creativa. Al simple lector, però, no li resta sinó el goig de la pròpia lectura, de la qual hom no treu sinó allò que hi sap trobar. Instrument afinat, màquina muntada i enllaços realitzats, com diu Paul Valéry en un dels epígrafs del llibret. És aleshores quan pot produir-se l'acte. Aquest acte que permet que els poetes enxarxin en mots la "pols misteriosa" de què parla Josep Pijoan, l'amic de l'ànima de Joan Maragall, en uns versos que també fan funció d'epígraf a Teresa la mòmia .