HE LLEGIT NO SÉ ON

I si el temps té mala memòria?

I si el temps té mala memòria? / ARA Zoom

La gran novel·la de Barcelona la va escriure Víctor Català

Caterina Albert va publicar la novel·la Un film (3000 metres) el 1926. “La modèstia del rètol et provarà que no han pas estat grosses les meves pretensions”, admet l’autora (l’autor, perdó) en una introducció adreçada als lectors. Devia ser una modèstia falsa, però els crítics de l’època li van donar la raó. “La crítica va ser extraordinàriament negativa per part del sector llavors puixant dels noucentistes i l’obra ha quedat colgada pel desprestigi original, totalment incomprensible avui dia”, m’explica l’editora Maria Bohigas, que ha desenterrat ara una novel·la que considera “meravellosa, plena de vida, com poques se n’han escrit en la nostra llengua” i l’ha incorporada al catàleg de Club Editor.

Noranta anys després, doncs, aquesta obra de Víctor Català té una nova oportunitat de ser descoberta. La contracoberta diu que concentra “tota l’energia viva de la belle époque i tota la gràcia salada de Caterina Albert”. L’autora, que hi fa servir les tècniques fulletonesques i s’allunya volgudament dels postulats noucentistes, insisteix d’entrada que ha fet una pel·lícula, “amb totes les llibertats que el gènere comporta”, i s’autoqualifica de filmaire més que no pas de novel·lista. Llavors el cinema no era el setè art sinó un producte culturalment menyspreable, embrutidor de les masses. És en aquest context que l’escriptora defineix el seu llibre, contemporani del cine mut, com “una llarga successió d’escenes més o menys pobres de substància i de vestidura”. Però resulta que aquestes escenes dibuixen “la gran novel·la de Barcelona”, en opinió de Maria Bohigas. “La crítica la va censurar per anacrònica i populatxera, igual com va censurar Incerta glòria per carca... i és un tresor”, sosté la néta de Joan Sales. Per sort, els lectors d’avui podem valorar si és una perla rescatada o si no n’hi ha per tant. El temps potser haurà fet justícia.

El triomf del mediocre i l’oblit del geni són horitzons possibles

Diem que el temps posa les coses al seu lloc, però costa de creure. Juraria que el temps (o sigui, el futur) té mala memòria. El temps pot ser tan injust com un jutge corrupte d’aquests que corren pel món. Seria fantàstic que guanyés el millor, però sovint guanya qui crida més. Pensar que el temps acabarà atorgant a cada obra els mèrits que li corresponen sembla una fal·làcia consoladora. Com va escriure fa anys Miquel de Palol, “el triomf del mediocre i l’oblit del geni formen part del quadre final de possibilitats”.

El poeta Joan Margarit està convençut que sí, que l’art de qualitat acaba emergint: “Hi ha milions de persones buscant desesperadament dins un bosc de tòfones. Potser queda alguna tòfona amagada, pero la gran majoria es troben”. En canvi, l’escriptor Vicenç Villatoro ho veu així: “El temps pot fer justícia amb el que li arribi -em diu-. Però aquest camí es pot avortar en fases molt prematures. Segur que hi ha coses boníssimes que no ens han arribat perquè els seus contemporanis ja els van tallar les ales”.

El poeta és mort però perdura en les coses i en els versos

Dijous passat, Miquel Martí i Pol hauria fet 86 anys. Va morir quan en tenia 74. “Un dia seré mort/ i encara serà tarda/ en els ulls de la dona/ que s’apropa i em besa,/ en la música antiga/ de qualsevol tonada,/ o, encara, en un objecte,/ el més íntim i car,/ o potser en els meus versos”. En efecte, el poeta ja no hi és però els seus versos encara ens commouen. Encara ens arrenquen el plor. Ell hi confiava, en aquesta perdurabilitat més enllà d’ell mateix: “perquè em sé perdurable/ en les coses que em volten,/ i sé que algú, en el temps,/ servarà el meu record”.