CRÍTICA
VÍCTOR OBIOLS

“El temps de l’any pots contemplar en mi”

'Selecta de sonets' de William Shakespeare. Editorial Barcino (184 pàg. / 20 €)

“El temps de l’any pots contemplar en mi” / HULTON ARCHIVE Zoom

Quina cultura que s’enorgulleix d’ella mateixa no té quatre, cinc o sis versions completes dels sonets de Shakespeare, una de les obres magnes de la lírica universal? La catalana no només pot adduir tals mèrits, sinó que a aquest pot afegir-hi el fet que hi hagi editorials que tinguin cura de reeditar i tornar a posar en circulació tot allò que ha donat de valuós la tradició i que ja no era a l’abast del lector (a la Biblioteca Històrica de la Traducció Catalana).

Aquesta traducció dels sonets shakespearians de Morera i Galícia -69 sonets- (la primera d’una llista que formarien, com a noms destacats, Joan Triadú, Carme Montoriol, Gerard Vergés, Salvador Oliva i Txema Martínez) és realment excepcional si tenim en compte els condicionaments de l’època. Tots han treballat “en versos ben tallats i arrodonida estrofa”, però Morera i Galícia, tot i el seu regust arcaic, i àdhuc dialectal, és genuïnament musical i d’una fidelitat, si és que aquest mot no ha esdevingut una paraulota entre els traductòlegs, verament exemplar. És a dir, les traïcions i pèrdues inevitables que es perpetren en una traducció, especialment les de poesia, queden compensades per la inventiva, l’enginy i els guanys que Morera i Galícia va saber trobar per produir unes transcreacions dels sonets que no tenen res a envejar, en alguns aspectes, a les versions més contemporànies, que han comptat amb un equipatge crític i filològic incomparablement superior al que tenia a principis del segle XX el poeta lleidatà.

Una gran intuïció lingüística

En el notable estudi introductori d’aquesta edició facsimilar, el curador de l’edició, Dídac Pujol, forneix totes les dades necessàries per contextualitzar aquesta obra i el seu traductor. Justament, i ens cal tornar a l’esmentada “fidelitat”, fa un recompte exhaustiu dels errors de sentit, addicions i elisions, però penso que aquest és el peatge, com insinuàvem, que ha de pagar el traductor de poesia si vol fer sonar la seva pròpia llengua amb vigor. Les característiques i l’evolució de la llengua literària de Morera han estat ben estudiades per Olívia Gassol i Bellet (que inclogué aquests sonets a l’ Obra poètica completa que publicà a Lleida el 2001), i el que se’n desprèn és que Morera posseïa una intuïció lingüística de primer ordre, i així ho palesen els seus sonets. En un de tan esponerós i brillant com ho és el 95, sobre el vici ocultat als ulls públics per la bellesa del viciós, Morera té versos tan esplèndids com aquests: “En tanta mel va ta malícia closa,/que aquells que conten punt per punt ton joc,/fent lasciu comentari a cada esplet,/fins despreciant-te, han d’apreciar-te un poc;/car ton nom redimeix lo més mal fet”.

Dídac Pujol fa un bon repàs de totes les qüestions importants. Ofereix una anàlisi del metre usat per Morera, reporta la defensa que fa Txema Martínez de l’ús del decasíl·lab per traslladar el pentàmetre iàmbic, i reporta també el que diuen Miquel Desclot, que reivindica la figura històrica de Morera per aquesta obra, i el crític Ramon Esquerra (un altre gran oblidat), que va deixar escrit: “Considerat com a traductor, Morera i Galícia representa el tipus ideal del poeta-traductor. El contingut poètic de l’obra, traduïda la intensitat, la passió, tan importants en les obres de Shakespeare i tan susceptibles d’esbravar-se, han estat conservades íntegrament en les seves traduccions”. Han acabat els fastos commemoratius, però seguirem gaudint del vell Will.