ELS CLÀSSICS
ARA

Un tast del Porcel madur

Al voltant d’una taula, vora el foc primigeni, la família Taltavull s’aplega per celebrar la nit de Nadal. L’espai tancat de l’antiga casa s’eixampla a mesura que els mons diversos de cada branca i personatge hi penetren i s’entrellacen en una narració comuna. Per una sola nit, la memòria dels Taltavull els encercla com el fum de la foganya i crea una atmosfera màgica en què passat i present, mite i realitat, tenen la mateixa consistència.

Aquesta és la premissa argumental de Les primaveres i les tardors, novel·la amb què Baltasar Porcel (1937-2009) va guanyar el premi Sant Jordi. L’autor mallorquí havia fet els primers passos com a narrador de molt jove: abans de fer els 30 anys ja havia publicat tres de les quatre novel·les del cicle centrat en la Serra de Tramuntana, Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963) i Els escorpins (1965), completat amb Els argonautes el 1968. Segons Jordi Cornudella, “Porcel va atènyer la plenitud literària en quatre novel·les posteriors, que es poden llegir amb tota independència però basteixen una única crònica familiar densa i bigarrada -i, de passada, puntuen les diverses etapes de la llarga maduresa de l’escriptor-: Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975), Les primaveres i les tardors (1986) i El cor del senglar (2000).