VONNEGUT, AMAT I LITTELL
Les benignes, de Jonathan Littell, és una novel·la de més de mil pàgines. La intenció de Littell, ofegar el lector en una ingent quantitat de noms i de sigles per tal de comunicar l’abast i la profunditat del complex burocràtico-moral del desenvolupament de la Solució Final dels nazis, va ser un èxit. Una inundació gairebé diluviana s’emporta el lector i l’ofega en un oceà del que s’ha anomenat mal banal. Ben diferent d’una de les novetats de la tardor, però que en el fons busca el mateix: Mare nit (Males Herbes), de Kurt Vonnegut -traduït per Martí Sales-, on explica la mateixa història des d’un punt de vista original, la de l’espia que no es pot escapar de la seva condició i és portat al davant de la justícia israeliana. Els seus records incideixen també en la recreació del món nazi i del nou ordre nacionalsocialista. Mare nit crea un personatge protagonista i fins a cert punt és més literària que Les benignes, però tant és, tots dos busquen el mateix per camins diferents. Per cert, Sales tradueix sistemàticament càmeres de gas en comptes de cambres. Suposem que és fet expressament però no acabem de veure per què.
I, ara, la setmana entrant, es distribuirà la traducció castellana de Baltasar Porcel de K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, publicada per Libros del Asteroide. Ja se n’ha parlat força, del gran valor d’aquest llibre, d’ençà que es va recuperar la figura del seu autor. Si cal ho repetirem: a diferència dels grans llibres sobre camps de concentració, el seu gran mèrit és que explica l’horror a partir de la modèstia del supervivent, no pas des de la desesperació insuportable i digna, per exemple, de les novel·les de Primo Levi. Tardor per reflexionar sobre la maldat i la humanitat amb Mare nit, K.L. Reich i, si gosen, comparar-les amb la desmesura de Les benignes.
TRADUCTORS, INDUCTORS
Aquesta setmana, com cada any, s’ha celebrat el Dia Internacional de la Traducció Literària. L’ARA se n’ha fet ressò i fins i tot va posar veu a uns quants traductors i traductores perquè s’expressessin. Tots amb les seves queixes, però professionals i educats: no es paga bé, no es deixa treballar en condicions, no es reconeix com cal… Res sobre, per exemple, que fa deu anys, quan una traducció la signaven dues persones, era un valor afegit (una d’especialista en llengua original, una altra en llengua de destí), mentre que ara és el contrari: si cal, hi ha editorials que fan les novel·les a trossos, i les donen a traduir a dues o tres persones amb el risc evident de disparitat de criteris.
Els traductors són bona gent, i a casa nostra en tenim d’excel·lents. I el que tot sovint s’oblida: gràcies a ells i als seus sacrificis, en els anys foscos, es va poder oferir la imatge de normalitat que ens calia. Aquí sí, la implicació de les editorials va ser imprescindible i lloable.
