PERE ANTONI PONS

El talent marcià de Sergi Pàmies

El talent marcià  de Sergi Pàmies / PERE TORDERA Zoom

Cançons d'amor i de pluja , el nou volum de relats de Sergi Pàmies (París, 1960), no tan sols demostra que l'autor està en plena forma sinó també que cada cop és més agosarat a l'hora de reinventar-se com a escriptor, d'explorar nous territoris literaris i d'incorporar fórmules inèdites en el seu repertori. Lluny de l'encasellament caricaturesc amb què se l'ha volgut despatxar algun cop -com a minimalista ocurrent, postmodern asèptic, etc.-, aquí Pàmies s'atreveix amb tot i ofereix un conjunt heterogeni en què realisme i fantasia conviuen, en què ficció i realitat es complementen o es rebaten, en què la filigrana metaliterària, la paràbola amb aires poètics o al·legòrics i la recapitulació autobiogràfica en forma de memòria familiar són branques d'un mateix tronc, i en què la mirada analítica del narrador no és incompatible amb la intensitat de les emocions que bateguen en el que narra.

No és gaire senzill destriar un fil temàtic que relligui la majoria dels textos, però és evident que les relacions interpersonals -de parella i paternofilials, sobretot- són just al cor del llibre. Cada conte, això sí, és un món particular, tant pel que fa al to -mordaç, emotiu, irònic o desconcertant- com a la intenció de fons, els tipus de personatges i els materials argumentals utilitzats. Allò que no varia mai és l'estil, excepte en unes poques frases del conte titulat Autobiogràfic , en què Pàmies es proposa justament deixar d'escriure com Pàmies. És, en tot cas, una excepció curiosa, minúscula. En general, la seva prosa es caracteritza per una total absència de dramatisme, una desimboltura controlada, una claredat densa i una precisió tan pulcra com electritzant. No acostuma a sobrar-hi mai res, en els contes de Pàmies, i quan sembla que hi falta alguna cosa, el lector dubta si el problema no deu ser seu, incapaç de copsar tota la riquesa i tota la força suggestiva de l'ambigüitat i de gaudir-ne.

Per al meu gust, una selecció dels contes més reeixits del volum hauria d'incloure Primera cançó (sobre el complicat naixement de l'amor), la segona part de Dos cotxes mal aparcats (un comiat i un homenatge que l'autor fa a la seva mare, Teresa Pàmies: pell de gallina), Tothom ho fa (sobre un pare i una filla que no assumeixen la necessitat de posar-se a la pell de l'altre), Última cançó (sobre la desfeta de l'amor) i La posteritat (una lliçó de vida en la mort, un avís implacable als vanitosos). Menció a part mereix El nínxol , en què Pàmies recorda el seu pare, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo, i els seus dos tiets, un dels quals va morir accidentalment assassinat pels anarquistes a l'inici de la Guerra Civil. És el conte més extens del volum, i és sobretot interessant pel que Pàmies conta sobre el paper que ha tingut la militància política en la seva vida, ja sigui per la manera com els seus pares i oncles s'hi van implicar intensivament, ja sigui per la manera com ell ha intentat que no interferís en la formació del seu fill.

Inevitablement, un recull de vint-i-sis contes en té alguns de fluixos: La llibreta i El col·loqui (protagonitzats per escriptors: sense punta), Nova York, 1994 (l'evocació d'un sopar a casa de Paul Auster i Siri Hustvedt: poc substanciós, només interessant per als fans del matrimoni de literats) i La llegenda del temps (prometedor però, a la fi, un pèl descohesionat) serien els més oblidables.

Una de les virtuts de Pàmies és que no té por d'instal·lar-se en l'estranyesa. En aquest sentit, és paradigmàtic el conte titulat Incineració . Descriu una escena en què dos germans assisteixen a l'agonia de la seva mare. Tot seria molt normal si no fos que els germans són "extraterrestres", "viuen en galàxies diferents", pensen enterrar la mare "al cementiri del planeta on va néixer" i "acorden enviar-se poders notarials interestel·lars". Quin sentit té aquesta pàtina alienígena? ¿És una frivolitat? No. És una estratègia brillant per emfatitzar la universalitat atemporal d'una situació humaníssima. Quan l'encerta de ple, el talent de Pàmies sembla marcià.