FICCIÓ QUE SEMBLA NO-FICCIÓ
Hi ha diferents tipus de lectura. I atenció, les més excitants no necessàriament són les més plaents. N'hi ha d'obsessives, et cal continuar endavant, et cal saber-ne més i més, del protagonista, del llibre, no el pots deixar, t'angoixes perquè s'acaba i ja no n'hi haurà més, mai més. Pot ser un llibre de ficció o de no- ficció. Avui els parlaré d'una experiència lectora recent, plaent, però estranya, nova: he llegit una novel·la com si estigués llegint una obra de no-ficció, un estudi, una biografia, etc. No s'amoïnin, ja els diré quina és (poden anar-hi directament, si volen, més avall). Només volia compartir l'experiència perquè afirmar això d'una novel·la, d'entrada, pot semblar negatiu, pot semblar una apreciació fins i tot cínica. I no és així. Com pot llegir-se una novel·la com si fos una biografia, un assaig lleuger sobre una època (els 80 del segle passat) i que, alhora, t'atrapi? La història és ben usual: ens trobem a la superprestigiosa universitat privada de Brown, a Rhode Island. Som al 1982. Una alumna estudiosa i romàntica (devota d'Austen i Eliot) es troba, allò que passa, amb dos homes que la sacsegen. L'un és un científic brillant i solitari, atractiu; l'altre és un vell amic, estudiant de teologia, convençut que la protagonista i ell han estat creats per unir-se, inexorablement.
Hi ha moltes reflexions sobre les motivacions de l'amor i el matrimoni, fins i tot assistim gairebé a un curset accelerat de gramàtica generativa. En primer lloc, l'autor comunica el seu sentit del temps de lectura. Hi passen coses, però vas adonant-te, a mesura que vas llegint, que l'argument és, com a mínim, tan important com la manera com està escrit i descrit.
NIVELLS DE LECTURA A DOJO
L'autor et convida a un segon nivell de lectura: sí, lector, t'estic explicant una història, la d'aquests tres, a la universitat, però si no t'interessa gaire, que podria ser, fixa't com te l'estic explicant (i què t'estic explicant: com era una universitat privada entre les vuit més importants dels Estats Units, a principis dels 80?) La sensació perdura al llarg del llibre d'una manera gens pedant, tal com és habitual en aquest autor. Aquesta mateixa honestedat fa que te'n puguis saltar trossos sense gaire mal de cor. El mateix que faries amb una altra novel·la amb remordiments, aquí pots fer-ho tranquil·lament. Després, és una novel·la que et permet deixar-la, llegir-ne una altra i tornar-hi. T'espera amb la mateixa bona disposició. I el que és millor, no et cal rellegir-ne quaranta pàgines per posar-te al dia. Hi tornes, continues i, tranquil·lament, la informació anterior retorna sense problemes, difusament. Reconec que molts lectors no hi estaran gaire interessats, però ho proposo com si fos un experiment. Val la pena i el bon resultat està garantit.
Parlo de Jeffrey Eugenides (sí, llicenciat a la Universitat de Brown el 1983: sap de què parla, doncs), autor de dues novel·les importants, Les verges suïcides (1993)i Middlesex (2002). I que el 2013 ens va portar aquesta: La trama matrimonial (Empúries/Anagrama).
