Els superpoders d’una noia

Els superpoders  d’una noia / FRANCESC MELCION Zoom

Caitlin Moran llueix un ble platejat de superheroïna de X-Men on li neixen els cabells i un llamp d’amoníac que il·lumina una closca privilegiada. Amb els superpoders de l’humor i la paraula ha vingut a recordar-nos que el feminisme és encara necessari al segle XXI i que a més pot ser divertit.

La participació de Caitlin Moran en el festival Primera Personadel CCCB al mes de maig va fer que durant unes setmanes es parlés d’aquesta periodista i escriptora britànica dia i nit, fins i tot a hores intempestives. Esvaït el flaix mediàtic, val la pena llegir l’escriptora i columnista de The Times. De la Moran només se’n pot ser fan. N’hi ha que mullaríem les galetes de l’esmorzar en ginebra només per compartir alguna excentricitat amb el país que la va veure néixer. Moran ja va publicar fa un parell d’anys Cómo ser mujer a Anagrama. Rere aquest títol enganyós de volum d’autoajuda, Caitlin Moran ens relatava la seva biografia. Nascuda a Wolverhampton, una ciutat industrial saquejada per les polítiques thatcherianes, la periodista va néixer en una família nombrosa que va sobreviure amb subsidis públics. En aquell llibre Moran ens donava a conèixer el que seria el material narratiu de tots els seus textos fins ara. Si a Cómo ser mujer, a partir de l’autobiografia, reflexionava sobre la maternitat, l’avortament, les drogues i la crítica musical (un terreny eminentment masculí quan ella hi va aterrar a principis dels noranta), a Com es fa un noia la biografia es torna material novel·lesc i, sota la màscara de la ficció, Moran descobreix la capa de fragilitat que hi ha sempre per sota de la ironia i el sarcasme. La periodista explica qui hi havia abans de la dona del primer assaig i com es va construir. En el llibre fem una visita a l’habitació compartida amb altres germans de Johanna Morrigan, un noia de 14 anys, grassoneta, que llegeix tot allò amb què ensopega. La Morrigan idolatra Hugh Laurie i Stephen Fry, se sap de memòria les pel·lícules de David Niven, adora Philip Larkin, llegeix per primer cop Kafka i li fa por, es masturba amb un desodorant de roll-on de la marca Mum i, per sobre de tot, vol ser petonejada abans que sigui massa tard.

Els Morrigan no tenen diners i per això, quan la protagonista decideixi que vol dedicar-se al periodisme musical, haurà d’aprendre en ordre alfabètic els grups de la A a la C, perquè són els que pot aconseguir en préstec a la biblioteca del barri aquella setmana. Aquesta criatura de Frankenstein creada a partir de lectures i discos agafarà el nom de Dolly Wilde, la neboda alcohòlica i lesbiana d’Oscar Wilde. I d’aquesta manera, com passa sempre amb la Moran, es barrejaran l’alta cultura amb la popular perquè la curiositat no hi entén res d’aquest pujar i baixar escales dels cànons.

Com es fa una noia és també un recorregut eufòric pel britpop dels noranta i una reivindicació constant de l’aprenentatge, però sobretot és un seient a primera fila a la construcció d’una veu literària. La noia que comença amb 16 anys a treballar com a crítica musical al Melody Maker, una de les capçaleres musicals més importants de l’època, s’adona que no hi ha cap risc a destrossar els grups que no li agraden. L’autèntic repte resideix a escriure sobre el que respecta sense que es noti que “n’és fan”. La paròdia s’apropia de les escenes de sexe i en alguns moments bridgetjonseja! Però Moran no es queda en el consell per a noies de la Cosmopolitan. Ella vol transmetre un missatge més generós. “Noies, reforceu el múscul de l’autoestima, és l’únic que no cau amb l’edat”, podria haver escrit.