La crisi és una font inesgotable d'històries sorprenents. El francès Éric Faye (Llemotges, 1963) en va agafar una que va sortir publicada en diversos diaris japonesos el maig del 2008 i la va convertir en la novel·la La intrusa , que va acabar obtenint el premi de novel·la de l'Acadèmia Francesa del 2010. Ara en surt l'edició catalana a Edicions de 1984, amb la traducció d'Anna-Maria Corredor. La història de Faye té lloc a Nagasaki, en una caseta de barriada, propietat d'un meteoròleg solter, de cinquanta-sis anys, un home ensopit i honest que un dia comença a notar una presència estranya a l'habitatge: ara li falta un iogurt a la nevera, ara un altre... Com pot ser? No puc avançar més en els esdeveniments perquè frustraria la lectura.

Però al marge de la història, narrada amb extrema simplicitat -la mateixa angoixant simplicitat que guia la vida del protagonista-, la novel·la d'Éric Faye penetra en el cor de la crisi, posant al descobert no tant la misèria econòmica com una pobresa espiritual feta de buidor, de soledat, de no-res. Cap ambició, cap esperança. Els nens que jugaven en el sorral del capitalisme han extraviat les regles de joc. I el joc s'ha tornat impossible: ja ningú no presta diners, ja ningú no compra.

Si el que passa a la casa del meteoròleg és extraordinari, el que passa a la seva ment i al seu cor és el retrat del nostre temps: el desencant. La crisi no ha fet més que fer aflorar l'absurditat de moltes vides atrapades en un joc al capdavall frustrant. La partida s'ha acabat. I quan s'acaba l'oportunitat del consum il·limitat, al darrere molt sovint no hi ha res, no hi ha autèntica vida.

El meteoròleg, en un moment de lucidesa, fa referència a "la mena de tristesa" que ell "produïa en gran quantitat". Fins i tot, segons diverses dones li havien dit en el moment de deixar-lo, l'"exportava a l'engròs". Fins que no arriba "la intrusa", no s'adona realment de qui és ni de com viu.

Al cap d'un temps, superada l'estranya presència, diu: "Amb la tele engegada ben fluixet, vaig escoltar la remor del món. No tenia ganes de res [...]. Vaig apagar la tele, l'habitació quedà a les fosques, i vaig sotjar els sorolls -tramvies fent l'últim servei del dia, trànsit llunyà, cigales intermitents, harmòniques del vent en el bambú, i també gotes de pluja pesants com el temps".