ELS LLIBRES I LES COSES

La soledat d'una intrusa i un meteoròleg

La soledat d'una intrusa i un meteoròleg / RAVEE CHULAMORKODT Zoom

La crisi és una font inesgotable d'històries sorprenents. El francès Éric Faye (Llemotges, 1963) en va agafar una que va sortir publicada en diversos diaris japonesos el maig del 2008 i la va convertir en la novel·la La intrusa , que va acabar obtenint el premi de novel·la de l'Acadèmia Francesa del 2010. Ara en surt l'edició catalana a Edicions de 1984, amb la traducció d'Anna-Maria Corredor. La història de Faye té lloc a Nagasaki, en una caseta de barriada, propietat d'un meteoròleg solter, de cinquanta-sis anys, un home ensopit i honest que un dia comença a notar una presència estranya a l'habitatge: ara li falta un iogurt a la nevera, ara un altre... Com pot ser? No puc avançar més en els esdeveniments perquè frustraria la lectura.

Però al marge de la història, narrada amb extrema simplicitat -la mateixa angoixant simplicitat que guia la vida del protagonista-, la novel·la d'Éric Faye penetra en el cor de la crisi, posant al descobert no tant la misèria econòmica com una pobresa espiritual feta de buidor, de soledat, de no-res. Cap ambició, cap esperança. Els nens que jugaven en el sorral del capitalisme han extraviat les regles de joc. I el joc s'ha tornat impossible: ja ningú no presta diners, ja ningú no compra.

Si el que passa a la casa del meteoròleg és extraordinari, el que passa a la seva ment i al seu cor és el retrat del nostre temps: el desencant. La crisi no ha fet més que fer aflorar l'absurditat de moltes vides atrapades en un joc al capdavall frustrant. La partida s'ha acabat. I quan s'acaba l'oportunitat del consum il·limitat, al darrere molt sovint no hi ha res, no hi ha autèntica vida.

El meteoròleg, en un moment de lucidesa, fa referència a "la mena de tristesa" que ell "produïa en gran quantitat". Fins i tot, segons diverses dones li havien dit en el moment de deixar-lo, l'"exportava a l'engròs". Fins que no arriba "la intrusa", no s'adona realment de qui és ni de com viu.

Al cap d'un temps, superada l'estranya presència, diu: "Amb la tele engegada ben fluixet, vaig escoltar la remor del món. No tenia ganes de res [...]. Vaig apagar la tele, l'habitació quedà a les fosques, i vaig sotjar els sorolls -tramvies fent l'últim servei del dia, trànsit llunyà, cigales intermitents, harmòniques del vent en el bambú, i també gotes de pluja pesants com el temps".