UN TAST DE CATALÀ

Quan la sintaxi s’encomanaper por de contagiar-se

El virus de l’Ebola ha forçat els mèdia catalans a triar entre contagiar i encomanar. Són, en principi, dos verbs sinònims, però, com veurem en aquest tast, d’una sinonímia força traïdora.

En la tria hi actuen dues forces oposades. La més inercial, per pressió del castellà, arrossega a contagiar. I la més conscienciada, per reacció identitària -per evitar el contagi-, prefereix encomanar.

A diferència d’altres tries, que alhora que allunyen del castellà també allunyen del que sempre havíem dit ( apropar per acostar n’és un clar exemple), aquesta té una bona base. Diria que “M’has encomanat la grip” és més genuí que “M’has contagiat la grip”.

Això explica que alguns mitjans,en un reflex massa automàtic, converteixin el contagiar (català o castellà) en encomanar, sense adonar-se que, per fugir del que només és un paral·lelisme lèxic (i tanmateix correcte), cauen en un de sintàctic (del tot incorrecte).

I aquest reflex indocumentat, que té el terreny adobat allà on té un paper el traductor automàtic, està propiciant una inquietant aparició de titulars del tipus “La dona es va encomanar del segon missioner” o “Vaig saber pel mòbil que m’havia encomanat”.

Un pastís es pot encomanar i també podem encomanar algú a Déu o a un sant. Són altres sentits del verb, però -en el sentit de què aquí parlem- una persona no es pot encomanar i sí que es pot, en canvi, contagiar. Són verbs que, quan tenen el mateix significat, no funcionen sintàcticament de manera idèntica.

Com moltes coses superficials, el lèxic enlluerna però el lingüista sap que l’ànima d’una llengua és sintàctica i que el terreny cedit en sintaxi difícilment es recupera. Sap, doncs, que el correcte però poc genuí “M’ha contagiat la grip” fa menys mal a la llengua que un “No sé com m’he encomanat” que hauria de ser “No sé com m’he contagiat” o, si voleu, “No sé com me l’han encomanat”.