L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

La setmana dels malalts del llibre

La gran notícia d’aquests dies és el bon funcionament de la Setmana del Llibre en Català. Els editors i els llibreters estan contents i animats. Durant deu dies -s’acaba demà- hem creat un petit oasi de la indústria editorial que edita en català. També d’altres entitats culturals que hi funcionen en paral·lel, com ara les biblioteques públiques. Avui en dia, i no només per la crisi, sinó també per l’eficiència i el servei, les biblioteques tenen un paper primordial, a l’hora de dinamitzar l’accés a la cultura i als llibres. Ja sé que no es pot comparar però la Setmana del Llibre en Català, amb els seus encerts i limitacions, té un atractiu fort i diferent del de la diada de Sant Jordi. En primer lloc, òbviament, per la catalanitat. La diada de Sant Jordi, literàriament parlant, ja fa anys que no és catalana. En segon lloc, sobretot, per la presència real dels malalts del llibre, concentrats en un espai relativament reduït. Sant Jordi és una diada festiva en què, fins i tot, pots passar-t’ho bé sense remenar ni comprar cap llibre. És gairebé una segona festa nacional.

La Setmana del Llibre en Català, en canvi, està centrada en el llibre, però curiosament no en l’objectiu únic i primordial de fer caixa. Això fa que l’ambient sigui diferent. Llibreters, editors, distribuïdors, col·laboradors, etc., s’ho prenen amb molta més calma que per Sant Jordi. I s’ho passen molt millor. Que es ven més? Perfecte. Que no? També. És una de les poques vegades en què els nostres protagonistes editorials projecten la mirada al mitjà termini i no al curt. Per això parlem d’una presència superior dels malalts del llibre. La proliferació de microeditorials, en què la implicació i el risc personal són imprescindibles, en fa visibles, sense anar més lluny, una bona quantitat. Els editors de raça probablement són els més malalts de tots: obtenen el producte en estat brut, el refinen i el deixen a punt perquè es comercialitzi. Pateixen per la qualitat literària, la del paper i la de la textura de les pàgines. Com a modest homenatge al recentment desaparegut Jaume Vallcorba, ¿com podem reaccionar, per exemple, davant d’una editorial com Quaderns Crema/Acantilado? T’informen amb goig que els seus llibres estan impresos en un paper de pH neutre i que els fulls estan cosits (no pas encolats) amb fil vegetal natural per tal de garantir-ne la durabilitat. Vallcorba ens va explicar personalment que, segons els seus càlculs, fets així, els seus llibres podrien arribar a durar més o menys 500 anys. Això és estimar el llibre… amb bogeria. I ara una recomanació en la línia del que diem: llegiu La marca del editor, de Roberto Calasso (Anagrama), un llibre amè i interessant, en què l’autor/editor italià fa glossa de grans editors i, sobretot, critica el greu error d’editar amb la immediatesa, la velocitat i el guany monetari com a únic referent.