El sentit del viatge

les fantasies del nàufrag pep albanell bromera 216 pàg. / 14,95 €

El sentit del viatge / WIKIPEDIA Zoom

És lògic que, en les memòries d’un escriptor, hi haja un episodi ineludible: el moment exacte en què va descobrir la complexa emoció de la lectura. Aquest descobriment, en Les fantasies del nàufrag, té lloc quan l’infant avorrit que és Pep Albanell obre un dia les primeres pàgines de Robinson Crusoe. El petit Albanell havia nascut a Vic, però la família segueix el pare fins a l’Alt Urgell perquè la companyia d’assegurances on treballa l’hi destina. Som en el món “sòpit i gris” dels anys 50 i l’empresa té un nom rotund i molt adequat a l’època: La Verdadera Unión Española. Albanell pateix el que ara anomenaríem bullying a la seua escola. La família és d’orígens modestos; el pare va lluitar amb la República. En el món on ha de créixer, Albanell només troba una escletxa acceptable en aquelles pàgines que conten la història d’un tipus que sobreviu en una illa deserta. “Abans de saber que era un nàufrag, ja me’n sentia”, diu el futur escriptor. I és així, ofegant-se i ressuscitant en la lectura, com un xiquet que ho té tot en contra aconsegueix donar un sentit profund a les coses que l’envolten.

Aquest moment inaugural ha de resultar tremendament familiar per a molts lectors d’una certa edat. Qui ha crescut en una casa sense llibres -jo mateix- té gravat en foc a l’ànima aquell dia que, en una escola o una biblioteca pública, va seure en una butaca i es va sentir un noble corsari amb una espasa a la mà a dalt del pont d’un temible vaixell. Com Albanell, molts vam arribar a la lectura fugint del tedi i de l’absurd d’un món construït sense el nostre consentiment. Tot estava programat perquè els llibres foren l’objecte estrany que ara són per a tanta gent -tants infants-, però, per alguna mena de xamba inescrutable, els férem nostres. I ja no ens abandonaren mai més.

Després del primer naufragi en vindrien d’altres. El corsari negre, per exemple, perquè Salgari ha fet més que Shakespeare en favor de la literatura universal, en el seu terreny. I després Walter Scott, barrejat amb Rudyard Kipling i Zane Grey en una estranya amalgama promíscua amb Joseph Conrad. I Miquel Strogoff, el correu del tsar excel·lint com la petita joia desvetlladora de consciències atordides que sempre ha sigut.

Una troballa única i màgica

La complicitat d’un llibreter amic va fornint el jove lector amb un petit catàleg de títols, la seua primera biblioteca. Al principi, demana que tinguen relació amb naufragis. Més tard, la visió s’eixampla. I a la lectura li segueix, com un procés inexorable, la necessitat de l’escriptura. La mort del llibreter fa que el narrador confie les seues inquietuds a la bibliotecària del poble. Mentrestant, ha descobert la llengua catalana amb la col·lecció dels Patufet de l’avi. La bibliotecària, arriscadament amatent, dobla l’aposta: El sots feréstecs de Raimon Casellas. I després Víctor Català i Prudenci Bertrana i...

El món, per a aquell infant assaltat al pati per congèneres cruels i pastorejat dins l’aula per mestres decebedors, ja ha fet un tomb irreversible. I Les fantasies del nàufrag és, per damunt de qualsevol altra cosa, la crònica d’aquesta troballa vital única i màgica. Amb tot això, Albanell ha bastit unes memòries entranyables, sense grans aspiracions estilístiques però tocades per la vivacitat de l’autenticitat, un relat emotiu que bressola suaument el lector i el fa sentir en sabatilles d’anar per casa.

Ara que hi ha tants escriptors convençuts que es pot escriure sense haver llegit prèviament, Albanell ens recorda l’ordre exacte dels factors. I una moralitat torbadora: per arribar a bon port, cal naufragar. És el sentit del viatge.