Reportatge
Barcelona

El saludable verí de Jules Renard

Edicions Sidilllà publica una selecció imprescindible del 'Diari' de l'escriptor francès que condensa en 300 pàgines el seu enginy, malícia, misantropia i lirisme

El saludable verí de Jules Renard / WIKIPEDIA Zoom

Jules Renard és un dels reis de la “frase curta i punyent, gairebé aforística”, explica el poeta Antoni Clapés, que acaba de presentar la traducció d’una excel·lent antologia del Diari de l’escriptor francès, Els burgesos són sempre els altres (Sidillà, 2016). “El verí de Renard és molt potent i apareix, sobretot, quan parla de literatura o s’ocupa d’aspectes de la vida moral”, afegeix Clapés, que l’any passat ja es va ocupar de traslladar al català la novel·la més famosa de l’autor, Pèl de panotxa, que va tenir una gran repercussió des que va aparèixer el 1894 i es va arribar a convertir en una llosa per al seu creador, que mai no va aconseguir cap altre èxit que se li acostés mínimament. “Per triomfar cal fer o immundícies o bé obres mestres. De què us sentiu més capaç?”, es demanava el mateix any de l’aparició de Pèl de panotxa. “M’agradaria ser llegit per la minoria i ser conegut per la majoria”, es proposaria el 1898. “Sempre que fa referència a aspectes literaris, Renard talla com un ganivet -diu Clapés-. Hi ha un punt contradictori sorprenent, en ell: d’una banda, criticava l’èxit sense fer escarafalls, però, de l’altra, va fer mans i mànigues perquè li donessin la Legió d’Honor i, més endavant, per entrar a l’Acadèmia Goncourt”.

Nascut el 1864 en un poblet del País del Loira, Renard va passar la infantesa i bona part de la vida a Chitry, un poble minúscul situat al sud-oest de la Borgonya. “A Chitry hi vivia la meitat de l’any, més o menys de Pasqua a Tots Sants, i a la tardor i l’hivern s’estava a París, on feia vida mundana -exposa Clapés-. Un dels seus contemporanis deia que en ell convivien dues ànimes, la de Chitry, carca i de poble, i la de Guitry, que feia referència a l’empresari i actor Lucien Guitry, amb qui anaven a restaurants, estrenes i recepcions i es passejaven pelBois de Boulogne”.

Electricitat lírica

Renard va començar a escriure el Diari l’any 1887, quan tenia 24 anys. La primera anotació és un elogi de “la frase pesant, i com carregada de fluids elèctrics, de Baudelaire”. A continuació trobem una de les altres constants que Clapés no ha ignorat en la tria, la descripció lírica de petits elements, sovint relacionats amb la natura: “Un ocell embolcallat de boirina, com si retornés trossos de núvol esqueixats a cop de bec”. “Aquestes anotacions, que són com micropoemes, em semblen boníssimes -reconeix-. Acostumen a néixer a partir d’observacions que fa durant les passejades. D’aquesta quotidianitat en treu espurnes màgiques”. El traductor cita dos exemples: “Després d’un somieig en el banc, adormir-se amb els ulls plens d’estels”; “El ratpenat vola amb paraigües”. I continua: “Josep Pla, que en va traduir El tastaolletes -en parla a El quadern gris, tot i que el text no es va arribar a publicar mai-, deia que pujava a la muntanyeta de Pals i que el que veia des d’allà era el país. Per a Renard, el país era el que veia al voltant de les caminades que feia pels boscos propers a Chitry”.

L’agudesa de l’escriptor es fa present no només en els passatges d’admiració cap a autors com Victor Hugo, Mallarmé i La Bruyère sinó també en les espurnes de mala bava que deixa anar de tant en tant. “La nostra bondat és la nostra maldat quan dorm”, escriu el 1900. I sis anys més tard sentencia: “Ho has llegit tot, però ells han llegit un llibre que hauries d’haver llegit, que els dóna una superioritat i que anul·la totes les teves lectures”.

El Diari de Renard va aparèixer en francès el 1927, disset anys després de la mort de l’autor, i ocupava cinc dels volums de l’obra completa. “Només es va publicar aproximadament la meitat del que va escriure -diu Clapés-. Es diu que la seva dona va cremar-ne la resta. En el que s’ha salvat hi podem veure com parla de les dones amb una certa libido, però pel que sembla Renard va tenir dues o tres amants, potser fins i tot simultànies. El problema de mantenir un dietari verinós no se soluciona després de morir. En el seu cas no va poder evitar que les coses massa fortes acabessin a la foguera, eliminades”.

Clapés considera que Renard és un “dels noms que fan un bon coixí en una literatura important com la francesa”. Encara que no sigui gaire conegut pels lectors catalans, la selecció hauria de fer forat en tots aquells que valoren l’escriptura del jo, des dels seguidors de memòries i biografies fins als cultivadors de l’autoficció. “A més de parlar de literatura, un dels punts forts del Diari és la relació conflictiva amb els pares -avança el traductor-. El pare era un boira i va acabar disparant-se un tret al pit. La mare va caure al pou poc abans que morís el seu fill. Tot i que en Jules la deixa fatal, tenen una relació edípica que es fa evident en somnis com aquell en què explica com ella es treu la camisa i fan l’amor mentre el pare va llegint el diari i s’ho mira. Hi ha fragments realment trasbalsadors”.