HE LLEGIT NO SÉ ON

El risc de fer de veu dels qui no tenen veu

El risc de fer de veu dels qui no tenen veu / XAVIER BERTRAL Zoom

De muntanyes foradades i opinions silenciades

Si tens un altaveu, tens la responsabilitat social de fer-lo servir? Erri de Luca ho argumenta així: “Un escriptor té la sort de disposar d’una veu pública. Encara que sigui mínima, pot usar-la per fer alguna cosa més que promoure les seves obres. El seu àmbit és la paraula, i per tant té la comesa de protegir el dret de tothom d’expressar la seva pròpia”. Segons l’autor italià, la raó social d’un escriptor és “ser el portaveu d’aquells a qui no escolten”.

De Luca pensa això i actua en conseqüència. Va declarar en una entrevista que les obres del tren d’alta velocitat Torí-Lió s’havien de sabotejar. Segons ell, el sabotatge és l’única alternativa un cop han fracassat les converses amb el govern i les mediacions encaminades a aturar unes obres que els habitants de la Vall de Susa no volen, per l’impacte mediambiental i pels riscos per a la salut de perforar unes muntanyes repletes d’amiant i urani.

Aquelles declaracions li poden costar ara entre un i cinc anys de presó. L’empresa constructora va demandar l’escriptor i el Tribunal de Torí va admetre a tràmit la denúncia. L’acusen d’haver incitat la violència. Ell defensa el dret a dissentir. A opinar amb llibertat. “Estic patint un abús de poder per part de l’acusació que vol impedir, és a dir sabotejar, el meu dret de manifestació verbal”, escriu De Luca a La paraula contrària (Sembra Llibres), un pamflet que potser no convencerà els jutges però que es fica els lectors a la butxaca.

Objectiu: convertir el judici a l’escriptor en un judici al sistema

L’edició en català de La paraula contrària té un valor afegit: un pròleg del diputat David Fernàndez. Hi diu això: “Discrepar, dissentir, criticar, cridar, dir... no pot ser mai il·legal. Emmudits som morts en vida. Però aquest és l’inexistent delicte atribuït a Erri, enjudiciat pel seu compromís intel·lectual, per exercir la llibertat d’expressió -nascuda a batzegades i amb fòrceps per etzibar el que el poder mai no vol sentir- i per denunciar l’impacte ecològic irreversible de la fal·lera desarrollista que ens assetja”.

Fernàndez està convençut que cal forçar un efecte bumerang: aconseguir que “el judici a l’escriptor esdevingui un judici a tot el sistema integral de poder que el pretén processar”. Per això ahir al migdia el Twitter es va inundar de suports a l’escriptor napolità (#EsticAmbErri). Perquè fer d’altaveu d’un clam popular no hauria de ser un delicte.

“La responsabilitat de Shakespeare era omplir el teatre”

Erri de Luca insisteix que la paraula contrària, a part de ser un dret, és sobretot un deure. “Si callés per conveniència, les paraules se’m farien agres a la boca. El meu vocabulari d’escriptor emmalaltiria de reticència, de censura”.

L’escriptor té el deure social d’opinar? Ho vaig preguntar fa temps a Albert Sánchez Piñol i va respondre: “La responsabilitat social de l’escriptor és un invent del segle XIX. L’única responsabilitat de Shakespeare era omplir el teatre. No acabo d’entendre per què la meva opinió, si sóc una persona democràtica, ha de valdre més que la d’un lampista. L’escriptor no és cap pastor que hagi de guiar el ramat. La gent, per desgràcia, busca pastors”.

En un sentit similar, Jaume Cabré sosté: “Tanta responsabilitat té l’escriptor com l’advocat o el polític o l’economista. Hauríem de parlar no tant de l’escriptor com dels pensadors o intel·lectuals: ells sí que tenen l’obligació moral de dir la seva”. I l’actriu Montserrat Carulla em va dir: “No ho veig com una responsabilitat, sinó com una oportunitat de dir el que penso i el que sento. Tinc un altaveu i l’aprofito. Dic en veu alta el que pensa molta gent”.

En tot cas, estem amb Erri.