PERE ANTONI PONS

Les restitucions impossibles

Les restitucions impossibles / GETTY Zoom

Al primer capítol de L’àguila negra, la sisena novel·la de Joan Carreras, un home de 70 anys pren el sol, despullat, mentre es reconcilia amb l’existència i comprèn que “la vida no li ha sigut esquiva ni obsequiosa, sinó més aviat harmoniosa i consecutiva”. Al llarg de les 350 pàgines següents, descobrirem qui és aquest home, com s’ha produït la seqüència d’esdeveniments que l’han portat a retirar-se a un poble nudista i amb quina intenció s’hi ha instal·lat.

L’estructura de la novel·la, muntada a partir d’un doble pla narratiu que alterna capítols ubicats al present del poble (any 2013) i capítols que reconstrueixen la biografia del protagonista (1951, 1962, 1969, etc.), reforça el caràcter indagador de la proposta de Carreras. Lluny de la literatura de grans peripècies i sorpreses xocants, però, aquí aviat entenem que no hi ha res gaire especial per descobrir. El protagonista, Marià Solvell, és un dentista jubilat que ha procurat viure sempre d’una manera acomodatícia, malgrat el context històric tan convuls que li ha fet d’escenari i malgrat, també, els dramàtics sotracs personals que, ocasionalment, li han trasbalsat la vida.

Que no hi hagi res gaire especial per descobrir no significa que no hi hagi res d’interessant. Ben al contrari. Gràcies a una mirada rica en detalls, a una prosa eficaç i elegant -d’una fluïdesa anglosaxona- i a uns girs argumentals molt novel·lescos però sempre plausibles i versemblants, Carreras aconsegueix que la vulgar familiaritat del protagonista ens interpel·li. No hi ha res que no hàgim llegit desenes de vegades -la infantesa en la grisa Barcelona franquista, la formació universitària, el goig de l’amistat, la llibertat de la dècada dels seixanta, la descoberta del sexe, la substitució de l’amant desbocada per l’esposa suau i confortable, la criança dels fills, la pèrdua de l’entusiasme…-, però si estem d’acord que una de les virtuts de la bona literatura és saber revitalitzar unes situacions, unes experiències i uns sentiments que ja coneixíem, és evident que L’àguila negra és bona literatura.

Un dels encerts de la novel·la és la manera com captura el pas del temps i els seus efectes en el caràcter de les persones. També és notable tot el que té a veure amb el conflicte central del protagonista. Marià Solvell passa la majoria de les hores treballant a la seva consulta dental, un lloc higiènic, segur i ordenat on tot -un queixal corcat, una dent estellada- és reparable i restituïble. Després, però, ha de suportar, com tothom, els embats de la realitat, plena de restitucions impossibles. La peripècia de Solvell dibuixa la dura assumpció de la inestabilitat i la incertesa.

Narrada per una tercera persona omniscient, L’àguila negra és una novel·la molt pulcra i organitzada: l’argument es desplega bé, els personatges estan ben dibuixats, els diàlegs són naturals. També està ben escrita: cada frase serveix per definir el món que s’hi relata i els personatges que el poblen o per fer avançar l’acció. Un possible defecte derivaria, paradoxalment, de la seguretat amb què flueix. El ritme de la prosa és sempre igual -bonhomiós, sobri, impertorbable-, no hi ha acceleracions ni desacceleracions, les puntes de dramatisme són poc dramàtiques i els esclafits d’intensitat són continguts. Això provoca alguna caiguda en la monotonia. Res greu. La intel·ligència empàtica i la gracilitat narrativa de Carreras fan de L’àguila negra una novel·la melancòlica, càlida i de molt bon llegir.