Reportatge

Joan-Lluís Lluís: "Potser sóc una mica cruel i no me n’adono"

A 'El navegant', explica la història d'un personatge nascut el 1852 a Perpinyà que té una gran habilitat per aprendre llengües

"Ets esquifit i pàl·lid, les dones diuen que a l’alba quasi no et veuen passar, i per això et direm Nuvolet", explica un dels personatges d’ El navegant en un passatge clau de l’última novel·la de Joan-Lluís Lluís, quan les peripècies del perpinyanès Assiscle Xatot estan a punt de fer l’enèsim gir insospitat. A les mans de molts autors, l’estranya i singular peripècia vital del personatge -que explica la seva vida en primera persona- podria sonar excessivament extravagant, vehiculada a través d’una llengua anacrònica, o fins i tot grollera, com passava en l’Albert Sánchez Piñol del díptic format per Victus (La Campana, 2012) i Vae Victus (2015). Amb la perspicàcia i modèstia d’anteriors lliuraments, Lluís ha escrit un llibre subtil, esquitxat de passatges memorables, que el confirma una vegada més com un dels autors contemporanis catalans que sens dubte cal seguir.

“Vaig començar El navegant fa 20 anys”, explica. Això situa la idea inicial de la novel·la pràcticament als inicis de la trajectòria de l’escriptor nascut a Perpinyà el 1963. Dues dècades enrere tot just havia publicat Els ulls de sorra (1993), Vagons robats (1995) i Cirera (1996), tots tres a La Magrana. “La gènesi d’aquest llibre es perd bastant en els llimbs del temps -admet-. No sabria dir d’on em va venir la idea. Sí que recordo que la imatge inicial que tenia al cap era la d’Errol Flynn i Olivia de Havilland al final de Robin Hood, fent-se un petó. Volia escriure un llibre d’aventures que acabés esplendorosament, una història èpica protagonitzada per un heroi. Ho tenia previst i pensat així, però després d’escriure unes quantes pàgines vaig ser incapaç de continuar la història”.

Lluís va provar de canviar el narrador, passant de la primera persona a la tercera, però tampoc va funcionar. Va tornar a la primera. “Vaig deixar el llibre quatre o cinc vegades, fins que un dia em vaig dir que allò no podia ser: em trobava ridícul a mi mateix -continua-. El problema principal era escriure pensant en aquell final que tenia al cap. No funcionava”. L’autor assegura que va “convocar” aquell personatge amb qui “convivia des de feia tant de temps” i li va dir: “Mira, Assiscle, viuràs molts anys, seràs ric i estaràs ben considerat. A canvi d’això, el teu final no serà gloriós. Fins i tot em temo que serà una mica trist”. Gràcies al “pacte” a què va arribar amb el personatge, la història “va començar a florir”. El resultat és la novel·la més extensa de l’autor fins ara: El navegant té 350 pàgines, més d’un centenar més que Les cròniques del déu coix (Proa, 2013) i el triple que El dia de l’ós (La Magrana, 2004), la nouvelle amb què va arribar a més lectors i amb la qual va guanyar el premi Crexells.

Un jove superdotat

Després d’un petit pròleg ambientat a Nouméa -Nova Caledònia- l’any 1935, la novel·la fa un salt enrere en el temps i s’instal·la a la ciutat de Perpinyà de mitjans del segle XIX. “Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història”, diu el narrador. Aquest és un dels enigmes que reapareixen puntualment al llarg del llibre, fins que un dels personatges el resol en un escenari i un context del tot inesperats. Molt abans de transformar-se en Nuvolet, el protagonista es diu Assiscle Xatot i creix a Perpinyà. “L’Assiscle té un do: és capaç de parlar totes les llengües potencials -diu Lluís-. Si l’acció de la novel·la passés ara, probablement seria un X-Men amb un superpoder que l’ajudaria a salvar la humanitat. Però l’Assiscle neix el 1852, en un moment anterior a les telecomunicacions i l’aeronàutica. Parlar moltes llengües no era gaire útil. És més, va ser durant el segle XIX que es va començar a propugnar l’eliminació de llengües en estats on se’n parlava més d’una, com França. El procés d’empobriment lingüístic de la humanitat va arrencar llavors”.

L’Assiscle descobreix ben aviat que la seva “llengua materna no semblava prou noble per entrar a l’escola”. A Perpinyà, el català provoca “fàstic”. El francès, en canvi, “adulació”. El caló, la tercera llengua que el jove aprèn, únicament desperta “menyspreu”. Cada vegada que sent o llegeix una única paraula d’una llengua fins llavors desconeguda, a l’Assiscle li roda el cap i vomita. “ El navegant és una declaració d’amor a la diversitat lingüística de la humanitat -afirma Joan-Lluís Lluís-. El do que té l’Assiscle és assumit des de la ingenuïtat: això ho tenia clar. També la no jerarquització de les llengües. Jesús Tuson té un assaig en què defensa que totes les llengües són iguals en dignitat. Comparteixo aquesta idea”.

La novel·la és un homenatge al gènere picaresc. “Durant la postadolescència tenia una autèntica fruïció per llegir ficcions picaresques -assegura-. Vaig passar nits en blanc a cavall d’aquests personatges”. Quins llibres el van marcar? “Sóc molt dolent per recordar autors i obres -respon-. Recordo que ho passava molt bé llegint novel·les d’aventures. Era un plaer molt infantil”. El navegant recupera les virtuts del gènere: l’agilitat narrativa, les sorpreses, el sentit de l’humor i l’aprenentatge del personatge principal. “Tinc tendència a posar els meus protagonistes en aquesta mena de situacions -admet-. En literatura, els aprenentatges fracassats són més interessants. Potser sóc una mica cruel i no me n’adono”.

La irrupció de la història

La vida de l’Assiscle es comença a torçar ben aviat. Primer s’enamora de la Josepa, la jove esposa de Mateu Oliver, el xocolater de Perpinyà: “En aquella època, els burgesos d’allà anaven a buscar menors d’edat a l’altre costat de la frontera i se les emportaven”. Més tard coneix Barnabé Bonnefin, que meravella la gent fent volar un enorme globus aerostàtic, i això l’acabarà portant fins a París. “El globus és una metàfora de l’Assiscle, perquè un cop s’eleva al cel no pot controlar on va: depèn del vent -diu Lluís-. L’única decisió que pren és anar-se’n a París. A partir de llavors comencen a passar-li coses inesperades”. En teoria l’Assiscle ha de formar part de l’equip de professors de l’Institut de Llengües Orientals de París, però el context polític li canvia els plans. “És la primera vegada que integro la història real en una història de ficció -avança-. Primer hi ha el setge de París per part de les tropes prussianes a finals del 1870. L’any següent hi ha la revolució de la Comuna de París contra les tropes de la República”. Tot i que l’Assiscle narra els fets des de la seva vellesa, defuig explicar “allò que sap, o pensa saber” el “vellard que escriu”, i recrea “allò que ignorava aquell jove català perdut a París”, que abans de fer els 20 anys ja n’ha viscut de tots colors. Acaba anant a parar a la presó, i poc després viatja fins a Nouméa, enmig de la Melanèsia, a l’oceà Pacífic.

“El meu personatge té por que el vegin com un monstre per culpa del seu do -diu el novel·lista-. A priori no és ni marginal ni solitari, però s’hi va fent”. No és la primera vegada que el protagonista d’una novel·la de Joan-Lluís Lluís s’aparta de la resta de conciutadans. “És una impressió que em ve més dels lectors i dels crítics que del que jo sóc conscient de fer -recorda-. Treballo el que em crida l’interès. Intento fer un ninot de fang que s’aguanti dret, i llavors bufo una mica per veure si és capaç de moure’s”. L’escriptor és una mica com aquell rabí de la Praga del segle XVI que va donar vida al gòlem. “L’ofici d’escriptor va per aquí -admet-. Dóna vida a coses que sense ell no existirien”. La vida de l’Assiscle -del Nuvolet, del Navegant- està explicada amb gràcia, afecte, talent i saviesa. El final potser és “una mica trist” i no és “gloriós”, però val la pena arribar-hi.

Un viatge llunyà i perillós

Assiscle Xatot és destinat a l’illa dels Pins, perduda enmig de l’ocea Pacífic. Primer es converteix en ajudant d’un ésser ciclopi, Cyprien, però el govern francès el trasllada a la veïna Nouméa, l’extensió de terra més gran de l’arxipèlag. Xatot es resisteix a pensar que el seu do de llengües no serveix de gaire, i no s’equivoca. Començarà una nova vida envoltat d’una tribu de canacs. Al principi el consideraran “el més baix dels homes”, però a poc a poc tindrà un paper cada vegada més rellevant gràcies al poder de la narració. Els contes que explica estan protagonitzats per en Patufec.