Ja ho deia Chris Ware fa 10 anys: “Els còmics estan apareixent a les llibreries com a novel·les i als museus com a art”. Però tot i que la primera part de l’afirmació és un fenomen consolidat i contrastable en qualsevol llibreria o gran superfície, la incorporació del còmic a les grans institucions artístiques encara és lluny de fer-se realitat. És cert que el pop art va obrir la porta perquè les arts plàstiques s’apropiessin del llenguatge i la iconografia de la historieta, però el còmic en si continua buscant el seu lloc als museus, un lloc guanyat per dret propi i sense que hagi d’anar necessàriament lligat a altres disciplines.
En aquest sentit, diverses iniciatives indiquen que la relació entre els museus i la historieta està fent un salt endavant històric. La primera és El tríptico de los encantados (Una pantomina bosquiana), un còmic de Max editat pel Museu del Prado l’any passat amb motiu de la celebració del cinquè centenari del Bosch, una aposta que ha tingut continuïtat amb l’aparició recent d’El perdón y la furia, d’Antonio Altarriba i Keko, nova entrega de la col·lecció de còmic del Prado que aquest cop parteix de l’exposició del museu Ribera. Maestro del dibujo. “Els museus estan buscant noves maneres de relacionar-se amb la gent i una és convidar creadors contemporanis d’altres disciplines a establir diàlegs amb les col·leccions -apunta José Manuel Mantilla, conservador de la col·lecció de dibuixos i estampes del Prado-. I el còmic resulta especialment apropiat, perquè és un llenguatge plàstic i visual que permet explicar una idea narrativa a partir d’imatges manuals”.
Mantilla no amaga que un dels objectius de la iniciativa és atreure el públic més jove que no acostuma a visitar el museu. Ara bé, sense rebaixar el rigor. La col·lecció de còmic planteja dues condicions als autors: no fer biografies il·lustrades i no convertir el museu en protagonista. “No es tractava d’explicar una història, sinó fer una reflexió al voltant de l’obra”, diu el conservador. I així ho van fer: en el seu còmic, Max indaga en l’origen de la creació artística a partir del Jardí de les delícies i altres obres del Bosch i, per la seva banda, Altarriba i Keko investiguen la relació entre patiment i creació a través de Las furias de Josep de Ribera i la utilització simbòlica de la pintura com a càstig, un discurs que ja estava apuntat en la seva anterior obra conjunta, Yo, asesino (Norma).
València celebra el seu còmic
València celebra el seu còmic L’altre punt d’inflexió va arribar l’estiu passat amb l’exposició VLC. València Línia Clara de l’IVAM, una gran antologia amb més de 200 originals dedicada a la generació del còmic valencià dels anys 70 i 80 formada per autors com Mariscal, Micharmut, Sento Llobell, Daniel Torres i Mique Beltrán. Una exposició que va néixer amb el propòsit explícit d’obrir “de bat a bat” les portes de l’IVAM al còmic. “La cultura visual del segle XXI no es pot entendre sense el còmic i això un museu d’art modern no ho pot ignorar”, afirma José María Cortés, director de l’IVAM. Per a ell, a més, dedicar una exposició a la Nova Escola Valenciana era una qüestió de coherència. “Els museus han d’estar arrelats al territori i lligar un discurs global amb una visió local -apunta Cortés-. I si en algun lloc de l’Estat va sorgir una escena de còmic realment important en les últimes dècades va ser al País Valencià”.
Però l’IVAM no s’ha limitat a incorporar el còmic al seu discurs expositiu, sinó que també ha fet el pas d’adquirir obra de còmic per a la col·lecció permanent del museu. Són només dues làmines de Miguel Calatayud, un dels grans renovadors del còmic valencià, però el gest està revestit d’un gran significat. Per a Álvaro Pons, comissari de VLC. València Línia Clara, és “el pas que faltava perquè el còmic entrés en tota la seva extensió en els museus”. La intenció subjacent de l’IVAM és reconèixer el còmic com una altra art més. “Quan exposem la col·lecció no farem una sala dedicada només a Calatayud, sinó que el col·locarem en relació a les altres obres, per exemple, dialogant amb la nostra col·lecció de pop art -diu Cortés-. Per a alguna gent amb visió estreta és molt còmode posar les coses en calaixos, però a mi em sembla més interessant barrejar-les”.
El Gòtic del MNAC, en vinyetes
El Gòtic del MNAC, en vinyetes Lluís Alabern, cap de mediació cultural del MNAC, segurament està d’acord amb Cortés. “Cal superar les barreres entre el que s’anomenava alta i baixa cultura, principalment perquè els artistes sempre han transitat entre l’una i l’altra”, afirma. El museu fa un temps que estableix diàlegs “de manera natural” amb el món gràfic contemporani a través dels dibuixos d’artistes com América Sánchez. Però arran d’una proposta de l’escriptor Jorge Carrión, el MNAC s’ha embarcat en una iniciativa ambiciosa i inèdita entre els museus catalans: produir una novel·la gràfica sobre la pròpia col·lecció permanent, tot i que acotada al fons d’obres gòtiques, per posar en valor una col·lecció menys coneguda que la del Romànic i el Modernisme. “El museu està intentant fer un gir social i acostar-se als ciutadans i, en aquest sentit, el llenguatge del còmic ens pot ajudar molt”, diu Alabern, que veu el canvi en la mirada dels museus cap al còmic com una conseqüència natural de l’arribada a la direcció de les institucions artístiques d’una generació que, com ell mateix i Pepe Serra, director del MNAC, van créixer llegint còmics.
La novel·la gràfica sobre la col·lecció de Gòtic del MNAC l’estan preparant des de fa un any i mig Carrión i el dibuixant Sagar Forniés, que ja van col·laborar en el còmic periodístic Los vagabundos de la chatarra (Norma). Si en aquell treball sobre el submon de les ferralleries il·legals de Barcelona els dos autors es dibuixaven xerrant amb testimonis i visitant antigues fàbriques, en aquest nou treball ells no apareixeran. “Estem fent una cosa diferent per no repetir-nos -diu Carrión-. El còmic del MNAC no serà un còmic convencional sinó un llibre més experimental, una mena de còmic-assaig o assaig il·lustrat amb recursos del còmic, de l’sketching i altres llenguatges”. Durant la preparació, Forniés i Carrión han visitat el museu ficant el nas en tots els seus àmbits, investigant els fons de les col·leccions, la feina dels restauradors, etcètera. Encara està en procés, però l’objectiu és establir relacions entre el llenguatge del còmic i el de l’art Gòtic. “Per a mi és com tornar a casa, perquè vaig estudiar belles arts”, explica Forniés, que casualment també està treballant en un còmic promogut pel Pompidou amb la guionista Aurélie Herrou que Glenat publicarà a França. “Serà molt diferent, una ficció sobre el dia a dia del Pompidou protagonitzada per un vigilant, una mena de comèdia dramàtica que es complementa amb el que estic fent per al MNAC”, afegeix. Forniés, que és professor de l’escola de còmic Joso, viu amb il·lusió l’esforç per “fer sortir al carrer els museus” i també col·labora amb el MNAC coordinant una sèrie de tríptics en forma de còmics que fan els alumnes de l’escola coincidint amb el Saló del Còmic.
Voluntat de continuïtat
Voluntat de continuïtat La irrupció del còmic als museus sembla imparable. Ho testimonien altres iniciatives com l’exposició El arte en el còmic que va produir l’any passat la Fundació Telefónica, l’encàrrec del Museu Thyssen-Bornemisza a Álvaro Ortiz del còmic Dos holandeses en Nápoles amb motiu de la seva exposició Caravaggio y los pintores del norte i la voluntat de continuïtat dels museus: el nou director del Prado, Miguel Falomir, ha manifestat públicament que vol que el museu sigui “la casa del còmic”, i a finals d’any publicaran un nou còmic. L’IVAM va inaugurar fa unes setmanes La casa, una exposició dedicada al còmic de Daniel Torres,i abans de l’estiu presentarà la col·lecció de fanzins que ha cedit Álvaro Pons al centre de documentació del museu.
Els fluxos entre l’art i el còmic són tan intensos que les institucions ja no els poden ignorar. Mentrestant, el projecte del Museu del Còmic de Badalona continua en els llimbs institucionals. “Però són dues coses complementàries -apunta Carrión-. Cada ciutat hauria de tenir un espai vinculat a la narració seqüencial, la il·lustració i la historieta i, a més, el còmic com a art contemporani hauria d’estar representat en els museus i institucions artístiques de cada ciutat”.
