SOMIATRUITES

Nicholas Mikluho-Maclai: el rus que vivia entre caníbals a Papua

El primer europeu que va contactar amb tribus aïllades d’aquesta illa va ser Nicholas Mikluho-Maclai, que va lluitar per defensar els seus drets

Mikluho-Maclai, després d’una expedició, posant en un estudi australià. / ARA Zoom

Nicholas Mikluho-Maclai tenia aquella mirada ferotge dels russos que lluiten per alguna cosa. Uns cabells tan salvatges com el seu caràcter i una barba tan poblada que els llavis ni es veien, com si fossin un secret per descobrir. Descendent de cosacs, el Nicholas estava marcat pel destí. Els seus avantpassats havien cavalcat per terres de frontera, demostrant que no tenien por de la mort. I el seu pare, enginyer, s’havia endut la seva dona durant els llargs viatges durant els quals tatuava el mapa rus amb línies de ferrocarrils. El Nicholas va néixer enmig dels camps, quan es construïa la línia de ferrocarrils entre Moscou i Sant Petersburg.

La infància del Nicholas devia ser apassionant. El seu padrí de baptisme era un veterà de la famosa Batalla de Borodinó, quan Napoleó va envair Rússia. Els seus germans van formar part del moviment Naródnaia Vólia, l’organització russa revolucionària que ja volia canviar el món a finals del segle XIX. Eren anys de dubtes existencials, de somiar en un nou món, de brutalitat. El Nicholas, de fet, va participar en manifestacions d’estudiants contra el tsar i va ser empresonat a la temible fortalesa de Sant Pere i Sant Pau, a Sant Petersburg, d’on el va treure un amic del seu pare: Aleksei Tolstoi, cosí del gran escriptor. Perseguit per les autoritats, el Nicholas va marxar a Alemanya per estudiar zoologia, i hi va destacar tant que un professor, Ernst Haeckel, el va enrolar en un viatge científic a les illes Canàries. Durant aquest viatge, el jove rus va descobrir una nova espècie de porífer i la va batejar com a guancha blanca en honor als indígenes autòctons de les Canàries, els guanxes.

Aquest viatge va descobrir-li un nou món. El Nicholas, amb cartes de recomanació de diferents doctors, va decidir marxar a Austràlia el 1878 per presentar a les autoritats britàniques un projecte: crear bases científiques per estudiar el mar. El projecte va ser un èxit. Ell es va acabar casant amb la filla del governador de Nova Gal·les del Sud i es va fer un lloc entre la societat australiana de l’època. Fins i tot es va canviar el nom per dir-se Nicholas, en la seva forma anglesa, i no pas Nikolai, com havia estat batejat. Amb els anys, de fet, va passar a tenir nacionalitat britànica, ja que llavors Austràlia era part de la Corona, i el Nicholas va prendre part en la vida política local de manera activa, sempre en defensa dels punts de vista més progressistes, tal com feien els seus germans a Rússia aquells mateixos anys.

Amb ànima d’aventurer, va organitzar expedicions a les Filipines, Malàisia i especialment a l’illa de Papua, a la zona de l’actual estat de Papua Nova Guinea. En aquella època la comunitat científica mantenia un debat sobre si algunes tribus indígenes tenien el mateix origen que els occidentals o eren descendents d’altres homínids. Molts consideraven que els aborígens australians i els habitants de Papua eren inferiors, però el Nicholas va anar a viure amb ells dos anys i va defensar que eren iguals que la resta d’éssers humans. Aquest rus valent va convertir-se en el primer europeu que va viure amb comunitats que no havien estat mai en contacte amb europeus, de tan aïllades com estaven al cor de l’illa. Societats en què el canibalisme encara existia i de les quals va guanyar-se la complicitat. I va fer un treball de camp de gran valor. De fet, avui en dia aquests pobles encara utilitzen paraules que deriven del rus per definir objectes que van veure per primer cop a les mans del Nicholas, com ara una destral o el blat de moro. Mikluho-Maclai va explorar la costa nord de Papua i la va utilitzar com a camp base per internar-se a l’illa, una zona encara avui en dia poc visitada.

Nicholas Mikluho-Maclai va tornar a Austràlia, on va iniciar campanyes per aconseguir la prohibició de l’esclavitud. Va morir a Rússia víctima d’un tumor amb tot just 41 anys, quan va tornar a la seva terra el 1887 per presentar les seves conclusions científiques.