SOMIA TRUITES

Lluís de Lassaletta, el barceloní que vivia entre animals a l’Àfrica

Lluís de Lassaletta, fill d’una família rica, va marxar a l’Àfrica, on es dedicava a caçar animals per enviar-los a Europa. Va morir per culpa d’una serp

Lluís de Lassaletta i Delclós, al costat de l’únic goril·la que va matar. / MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA Zoom

El 1957 bona part de l’alta societat barcelonina tenia cita. L’alta societat sol trobar-se en casaments, tornejos de tenis i, esclar, funerals. I en aquest tocava enterrar Lluís de Lassaletta, membre de la nissaga Lassaletta, una família d’origen francès arrelada a Catalunya i Andalusia que havia donat advocats, artistes, propietaris de galeries d’art, un jugador del Barça i un president del Reial Automòbil Club de Catalunya, el Manuel. El Lluís era precisament el fill del Manuel, el fill esbojarrat que havia decidit voltar pel món. Ara, el pare enterrava el fill, mort als 36 anys a l’Àfrica. Aquell dia de desembre del 1957 molta gent no es creia el rumor que deia que el Lluís havia mort per culpa d’una serp verinosa. Però era cert.

Lluís de Lassaletta havia crescut a la Barcelona de postguerra al bàndol guanyador. Ben educat, ràpidament va enamorar-se dels llibres de viatge i tant ell com el seu germà José María van enrolar-se al vaixell escola de l’Armada Galatea. Aquell viatge els va canviar, i ja no van parar de veure món. Els dos van marxar a fer expedicions a l’Àfrica i van acabar a l’actual Guinea Equatorial, llavors colònia espanyola, explorant zones com el Camerun i el Gabon. I va ser aquí on van decidir fer arrels i obrir una línia de negoci nova a la família: el comerç d’animals. Malgrat que llavors estava de moda anar a l’Àfrica per caçar animals, ells els volien capturar vius. El seu negoci era cuidar-los i enviar-los a Europa, ja fos per anar a zoològics o per ser venuts al negoci que havien obert al centre de Barcelona, la botiga Zoo, on es podien comprar animalons exòtics. Els germans estimaven les feres, i l’únic cop que el Lluís va matar-ne una va ser en defensa pròpia, quan un goril·la el va atacar. Després va afirmar que s’havia sentit com si hagués matat el seu oncle.

El Lluís va arribar a aprendre força bé diferents llengües d’una zona en la qual, després de mitja jornada en ruta, passaves d’una tribu a una altra de ben diferent. Això convertia aquella selva en un tresor cultural. Va fer fortuna en una època complicada, ja que la zona era prou perillosa. En primer lloc, per les malalties i el clima. En segon lloc, perquè perseguir lleopards per caçar-los vius és perillós. I en tercer lloc, perquè la població local anhelava ser lliure i ja es produïen enfrontaments i violència al Congo, tant al belga com al francès.

El Lluís i el José María tornaven força sovint a Europa per fer negocis, i van convertir el seu pis del carrer Balmes en un petit museu d’art africà. A les converses que el Lluís mantenia amb periodistes a Barcelona els explicava la seva vida sense cap mena de necessitat de penjar-se medalles. El 1956, en el seu últim viatge a Barcelona, explicava al periodista Manuel del Arco, famós perquè feia una caricatura de cada entrevistat, que les aventures ja no existien i que a qualsevol lloc et podies trobar llaunes de conserva. Malgrat admetre que havia caçat en vida més de 30 goril·les, considerava que la seva feina era normal. D’aquella entrevista sorprèn molt més llegir com deia que per 500 pessetes es podia comprar una dona negra. Malauradament, el 1956 encara era cert.

A Guinea, els germans van crear, a la carretera de Bata a Río Benito, un parc zoològic, convertit en el lloc on els animals esperaven fins a ser venuts a Europa. Aquest parc, desaparegut, va passar a ser una gran atracció turística per als espanyols que llavors vivien a Guinea, encantants de veure aquelles feres acompanyats del Lluís, que els explicava com els havia capturat. Un dels trucs que més agradava a la gent era veure’l jugar amb serps penjant del coll. Però un escurçó del Gabon el va mossegar, i això va provocar la seva mort. “Deixeu-ho, soc home mort”, hauria dit el Lluís als amics que l’intentaven ajudar, ja que sabia que aquella mossegada, amb tant verí, difícilment tenia cura. I era cert. El Lluís va ser enterrat a Barcelona. El seu germà va acabar vivint, entre animals, a Jerez, on va ser molt estimat.