SOMIATRUITES

Kate Rice, la noia que preferia viure amb ossos i llops

Kate Rice va ser l’única dona que va explorar en solitari les terres del nord del Canadà, on va anar a viure desafiant el govern

Un retrat de joventut de Kate Rice, quan encara no se n’havia anat al nord del Canadà / ARA Zoom

El 1960 una senyora gran va entrar a la consulta d’un psiquiatre de Brandon, al centre del Canadà. La senyora va demanar ser internada, però el doctor la va examinar i la va veure bastant bé. Era una àvia estranya, amb un caràcter fort. I estava decidida a ser internada. Així que el doctor va escoltar la seva història.

Kathleen Creighton Starr Rice havia nascut el 1882 a Saint Mary, una població canadenca no gaire lluny de Toronto. Filla d’un capellà metodista que defensava la necessitat de lluitar pels drets de les dones, la Kate va aprendre ben de pressa que no havia de renunciar a res. El pare, amant de la natura com a bon canadenc que era, la portava a passar setmanes senceres fent expedicions, acampant al bosc, navegant en canoa i escoltant la natura, que sempre té moltes coses a explicar a qui vol escoltar-la.

Llicenciada en matemàtiques a la Universitat de Toronto, la Kate va fer cursos d’astronomia i de física abans d’anar-se’n a Tees, a la regió d’Alberta, per fer de professora. Un cop va arribar a la zona, bastant aïllada, tothom va entendre que era una dona amb caràcter, perquè es passava els dies festius fent escalada i excursionisme. Van ser anys d’ensenyament a l’escola i d’aprenentatge al bosc. Una època en què va adonar-se que no volia viure així.

Amb 29 anys, la Kate va demanar al seu germà Lincoln que l’ajudés. El 1911 el govern del Canadà encara tenia un programa estatal per fomentar l’expansió cap a terres poc habitades o deshabitades. Fent servir un sistema similar al que havia fet créixer els Estats Units cap a l’oest, el Canadà, que tenia un munt de terra salvatge al nord, entregava un lot d’uns 6 quilòmetres quadrats a qui es comprometia a viure-hi, conrear-lo i cuidar-lo. Era una feina dura, en llocs aïllats, entre ossos i llops, amb un clima infernal. De fet, estava prohibit entregar terres a dones, i per aquest motiu la Kate va falsificar la petició fent-se passar pel seu germà. El 1912 va rebre un tros de terra a The Pas, al nord de Manitoba. El 1913 en recollia la primera collita. Quan el govern va descobrir que aquella propietat la portava una dona hi va enviar uns oficials, però ella els va rebre a trets per deixar clar que ningú la faria fora d’allà. I ningú la va fer fora.

La Kate va descobrir que era feliç al nord. Vivia en una zona habitada pels indis cree, amb qui va fer amistat i va aprendre’n la llengua. Va fer-se amiga, especialment, d’un vell indi anomenat Old Isaac, amb qui va passar mesos explorant terres del nord. Ell l’anomenava Mooniasquao (“dona blanca”, en la seva llengua) i li ensenyava tècniques per caçar i aprendre a cuidar els gossos que tiren dels trineus.

Durant els anys 20, la Kate va conèixer un altre personatge solitari que havia acabat a la zona, Richard Woosey, que havia lluitat amb l’exèrcit britànic a Sud-àfrica i l’Afganistan. Plegats van descobrir mines i rutes naturals per indrets que fins llavors semblaven aïllats. Woosey, que només era un soci i amic, moriria els anys 40, quan ella ja s’havia fet famosa. El 1928 la Kate havia visitat els pares a Toronto i la seva història va ser descoberta per un periodista. De mica en mica, tothom va enamorar-se d’aquella dona alta, amb cabells daurats rinxolats i galtes vermelles que preferia viure entre animals salvatges. Amb els diners que va guanyar fent entrevistes, la Kate va comprar una illeta al llac Wekusko, on va viure durant més de 20 anys.

Es va guanyar la fama de ser la millor múixer del nord del Canadà, i ensenyava a tothom qui la volia escoltar les seves tècniques per cuidar els huskies que tiraven dels trineus. Però de mica en mica, a mesura que passaven els anys, la gent la va anar oblidant. Fins que el 1960 va adonar-se que ja no podia seguir vivint sola. S’havia fet gran i volia entrar en una clínica perquè la cuidessin. Va morir el 1963, amb 80 anys, en una residència d’avis, sola i sense un ral. Anys més tard es va recuperar la seva història i ara la illeta del llac Wekusko on vivia porta el seu nom.