SOMIATRUITES

Jelena Dimitrijevic , la sèrbia que va trencar els murs dels harems

L’escriptora Jelena Dimitrijevic va escandalitzar els seus veïns viatjant sola pel món i escrivint llibres en què reclamava el dret de les dones a ser lliures

Jelena Dimitrijevic, al despatx de la seva casa de Belgrad quan era gran. / ARA Zoom

Fins al 1946 el Codi Civil serbi considerava que les dones casades no podien votar: les classificava en la mateixa categoria que els nens, les persones amb problemes psicològics i els delinqüents. Per això molts companys d’armes d’en Jovan Dimitrijevic, un oficial de l’exèrcit serbi, el miraven malament perquè la seva dona feia el que volia. Però a en Jovan tant li feia i donava suport a totes les aventures de la Jelena, una de les dones amb més personalitat de l’època en tots els Balcans. En una època en què una dona havia de demanar un permís per escrit del marit per treballar, la Jelena es dedicava a ensorrar murs amb una poderosa arma: les lletres.

Jelena Dimitrijevic havia nascut a Krusevac el 1862 en una família rica plena d’uniformes. A Sèrbia era natural tenir militars a casa. Als voltants del 1860, abans del naixement de la Jelena, Sèrbia havia viscut vuit conflictes armats i s’havia independitzat dels turcs, i quan la Jelena va morir, el 1945, els serbis havien participat en dues guerres mundials, dues de balcàniques i sis revoltes més. La Jelena va rebre una bona educació i, envoltada d’homes que parlaven d’alliberar pobles, va decidir que calia acabar d’alliberar tothom i es va fer feminista. Ben jove, va unir-se a cercles feministes, va escriure en diaris i va interessar-se per la situació de les dones arreu del planeta, tant al costat de casa com ben lluny. Tot plegat la va convertir en una de les millors escriptores de viatges del segle XX.

Quan el 1908 va esclatar una revolta a l’Imperi Otomà, la Jelena va decidir anar-hi per veure quin paper hi podien tenir les dones. Llavors, a Sèrbia, hi havia una sola dona periodista, la Maga Magazinovic, però no tenia permís per escriure de política. La Jelena, que era rica, no era periodista, però es podia pagar els viatges i també s’editava els llibres. Per tant, va travessar la frontera i va reunir-se amb dones turques en una època fascinant. La Jelena va baixar fins a Salònica, llavors turca, i es va reunir amb revolucionaris, va assistir a reunions clandestines i es va convertir en una de les primeres europees a entrar a un harem turc. En lloc de fer un relat ple de sensualitat, va dignificar aquelles dones i va explicar que ningú els havia preguntat si volien viure tancades dins d’aquell món que despertava somnis eròtics entre els homes i repugnància a la Jelena.

Aquells viatges la van inspirar i en faria d’altres, com a l’Índia i als Estats Units, i especialment un que la va portar de Jerusalem a Granada, de manera que va conèixer tot el nord d’Àfrica, sempre amb el propòsit de reunir-se amb les dones que lluitaven per canviar el món. Dona de caràcter, va ser molt crítica amb Huda Sharawi, fundadora de la revista L’Égyptienne (Al-Misriyah), quan es van trobar al Caire, ja que considerava que a moltes feministes àrabs o turques no els importaven les dones pobres. Bàsicament perquè no els importaven els pobres: volien que votessin només les persones amb estudis, no tothom. La Jelena va adonar-se que si els pobres havien estat esborrats de la històries, les dones pobres encara més, i va dedicar els viatges a visitar hospitals, barriades i poblets per escoltar dones de totes les edats i classes socials.

Dimitrijevic va omplir els seus llibres de paraules en àrab o turc, llengües que va estudiar tota la vida; va fer la volta al món passats els 60 anys, i va enamorar-se de les feministes nord-americanes quan va visitar aquest país als anys 20. A l’Índia espantava els guies quan els deia que volia visitar els barris més pobres. I quan va ser a Jerusalem va provocar que un capellà li retirés la paraula quan es va queixar perquè tothom donava per fet que existia una tomba d’Adam, però no la d’Eva. A la Jelena la figura d’Eva li agradava.

Jelena Dimitrijevic va morir de mort natural l’any 1945, just a temps de veure com els nazis, als quals odiava, eren expulsats de Belgrad.