SOMIATRUITES

Annemarie Schwarzenbach: De Suïssa a l’Afganistan en una ruta maca i cruel

L’escriptora Annemarie Schwarzenbach va ser una de les grans viatgeres del segle XX i va deixar una obra plena d’amor i també d’autodestrucció

Retrat d’Annemarie Schwarzenbach obra de Marianne Breslauer / ARA Zoom

Era un àngel caigut. De l’Annemarie ens en queden les fotografies que li van fer algunes amigues, com les fotògrafes Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright. O els textos d’Ella Maillart, que la va fer immortal. Però seria injust dir que només ens en queden les fotografies, malgrat que quan es miren avui en dia és fàcil sentir-se atret per la mirada trista i perduda d’aquesta dona que vestia com un home. Una d’aquelles persones que, sense ser boniques, atreuen. Una dona convertida en un misteri, que invita a voler saber quines causes van provocar-li el dolor que no amagava.

Nascuda en una família molt rica de Zuric, ja de ben jove va ser una filla rebel que no volia portar faldilla, jugar amb nines o ser obedient. Els Schwarzenbach eren una d’aquelles famílies aparentment formals de portes enfora però amb secrets a dins. Infidelitats, festes i caràcters forts. Un escenari ideal per deixar fer l’Annemarie, que a Zuric va trobar ràpidament un grup de gent amb qui trencar motlles i buscar la llibertat. Tan burgesa com sembla, Zuric també podia ser revolucionària, com s’havia demostrat al Cabaret Voltaire, on s’exploraven noves formes d’art. O a la taula de la família de l’escriptor Thomas Mann, on l’Annemarie va seure, ja que va fer amistat amb els seus fills, Erika i Klaus. L’Annemarie ja havia decidit llavors que volia ser escriptora i explorava la seva sexualitat descobrint el plaer tant en un cos femení com en un de masculí. L’Annemarie, però, vivia en aquell punt on s’uneixen la força i la feblesa. Amb Klaus Mann va viure a Berlín, una ciutat que iniciava el seu descens als inferns. I mentre ella conduïa cotxes, prenia drogues i escoltava jazz, el nazisme es feia fort. La suïssa no trobava el seu lloc i, com tants joves perduts, planejava veure món. Però el viatge que va planificar amb els germans Mann i un amic, Ricki Hallgarten, a Pèrsia es va suspendre quan Hallgarten es va suïcidar la nit abans de marxar. El 1933, quan Hitler va pujar al poder, la major part dels Schwarzenbach, molts d’ells alemanys, van simpatitzar amb el nazisme. L’Annemarie no, i va col·laborar en revistes antifeixistes editades pels Mann. La pressió familiar i el dolor de viure en una Europa sense futur la van portar a intentar suïcidar-se.

L’Annemarie va fer dels viatges el seu estil de vida. Amb Breslauer va visitar Espanya, i amb Klaus Mann Itàlia, Moscou i França. Però van ser els primers viatges a l’Àsia els que la van canviar, especialment en conèixer Pèrsia, on es casaria amb el francès Achille-Claude Clarac, un matrimoni ideal, ja que tots dos eren homosexuals. Amb el casament, Clarac es treia de sobre pressions del govern francès perquè es casés, ja que era diplomàtic. I ella aconseguia un passaport francès i també guanyava un espai de llibertat per apartar rumors. Malgrat tot, la seva fascinació per una jove empleada de la neteja afganesa va provocar un escàndol a Teheran.

De retorn a Europa, va desenvolupar una carrera d’èxit com a escriptora i periodista, va visitar els Estats Units i va denunciar el nazisme. Però l’addicció a la morfina anava debilitant-la. El 1939 va decidir iniciar un viatge esbojarrat de París a l’Afganistan en cotxe, acompanyada per la francesa Ella Maillart, que va escriure el llibre La ruta cruel, en què explicava les vivències durant aquest viatge. Un viatge que era el testament de Schwarzenbach, amb moments de bellesa i sensibilitat i altres de dolor i autodestrucció. Durant el viatge va tenir aventures amb la filla d’un diplomàtic turc i no va poder deixar les drogues.

Durant aquest viatge va esclatar la guerra i Schwarzenbach va acabar amb els Mann als Estats Units. Com que era suïssa, però, va poder tornar a Europa, i va poder fer altres viatges, com un al Congo. Però l’àngel que va seduir des del dolor va tenir la mort més inesperada: va morir en caure d’una bicicleta, el 1942. Avui la seva figura segueix fascinant i se li han dedicat llibres i films.