SOMIATRUITES

Anna Leonowens, el repte d’ensenyar a 39 esposes i concubines

Anna Leonowens, nascuda a l’Índia, filla d’un soldat britànic, va ser durant sis anys la professora de la cort reial del regne de Siam, on va viure un xoc cultural

Fotografia d’estudi d’Anna Leonowens durant els últims anys de la seva vida. / ARA Zoom

Quan era una àvia, l’Anna encara anava a manifestacions al Canadà, on vivia, per demanar el vot per a les dones. Tenia fama de ser una persona de temperament fort, d’aquelles dones que fan una mica de por, que riuen poc però que se’t guanyen el cor un cop les coneixes, ja que tenen personalitat bàsicament perquè lluiten. Tothom volia escoltar les seves històries sobre els anys que havia viscut envoltada de prínceps, concubines i botxins.

L’Anna va néixer el 1831 a Thane, una ciutat de la costa oest de l’Índia, on els britànics es passejaven amb uniformes vermells pels palaus dels sultans locals. Una època tan sensual com brutal, de palaus, revoltes i xoc cultural. L’Anna era fruit d’un xoc cultural. El seu pare, mort just abans del seu naixement, era un militar britànic, però una de les seves àvies era de raça índia, fet que la família amagava. No estava ben vist. La família va encomanar a un missioner protestant i la seva dona l’educació de la nena, i aquests li van donar una bona educació. Fins i tot van convèncer la mare de l’Anna d’endur-se-la a fer viatges per l’Àsia, amb el repte de convertir al cristianisme i escolaritzar la població local. El 1849, l’Anna torna a l’Índia, on es casa amb Thomas Leonowens, un amic de la família.

L’Anna semblava condemnada a viure com tantes dones de l’època victoriana, treballant al costat d’un home que tirava del carro públicament. La família va marxar a Austràlia, on el Thomas treballava a l’administració, i van tenir tres fills. L’Anna, però, aprofitant el bagatge après amb els missioners, feia de professora en una escola de nens. Però aquell projecte de vida es va trencar: el Thomas va morir de malaltia i un dels seus fills també. De sobte era una viuda amb dues criatures. Va ser llavors quan va decidir viure de la docència, i gràcies a uns amics va obrir una escola per als fills dels soldats britànics a Singapur, una escola que va guanyar una gran reputació ràpidament. Tant, que el 1862 va rebre un oferiment sorprenent: el rei de Siam, l’actual Tailàndia, havia rebut notícies de la seva feina i la volia contractar per fer de professora privada de les seves esposes, concubines, fills i filles. En total, més de 100 persones, ja que entre esposes i concubines, 39 dones vivien al Palau de Bangkok del rei Mongkut.

Així doncs, durant sis anys, fins al 1867, l’Anna va viure dins de l’harem reial del rei de Siam. Van ser anys durs, ja que ella, de gran personalitat, no es deixava tractar com una persona inferior per un rei autoritari que volia occidentalitzar algunes coses però altres no. La relació va ser explosiva, amb amenaces i crits. Va presenciar execucions, morts i tortures. Va reclamar millores. I va estar a punt de ser expulsada. El 1868, l’Anna va marxar a Anglaterra per sotmetre’s a un tractament de salut, i va ser just llavors, quan era fora, que el rei va morir. I malgrat que s’havien discutit, el rei Mongkut la citava al seu testament, ja que l’apreciava. Ara bé, els oficials de la cort mai no l’hi van comunicar a l’Anna, que no va rebre ni un ral.

El 1870 l’Anna va marxar a Nova York, on va obrir una nova escola. Va ser aquí quan va decidir publicar The English governess at the Siamese court, el seu llibre de memòries sobre els seus sis anys a Siam. El llibre va ser un èxit, tot i que l’Anna era molt crítica amb aquella vella cort. El text retratava un món sensual però brutal, on concubines eren executades, castigades i maltractades. On es ballava, s’estudiava poesia i es vestien joies precioses. Tant va agradar la història que anys més tard Margaret Landon s’hi inspiraria per escriure un relat que acabaria transformat en musical, obres de teatre i films com El rei i jo, de Walter Lang, amb Yul Brynner fent de rei i Deborah Kerr d’Anna.

Els últims anys de la seva vida, l’Anna els va passar al Canadà, on va participar activament en la lluita per aconseguir que les dones poguessin votar. Va morir el 1915.