Louis David va donar la mà a la seva filla, que tenia dos anys i mig, va mentir a l’entrada del cementiri parisenc Père-Lachaise afirmant que anava a la tomba d’un familiar i va portar la nena fins a un mur de la zona nord del cementiri, on desenes de cadàvers jeien nus a terra. Eren membres de la Comuna de París, executats per les autoritats. Louis David va demanar a la seva filla, la Louise Eugénie, que no ho oblidés mai. Que no oblidés com en poden ser de dolents, els homes, i d’injustos, els governs. Era l’any 1871.

Filla d’un socialista protestant francès i una catòlica amb sang escandinava, la Louise Eugénie es va criar a Bèlgica, on els seus pares es van exiliar per motius polítics. La mare volia que fos catòlica, i el pare, que fos protestant. Així que, amb 21 anys, es va fer budista. Amb el nom d’Alexandra David-Néel, aquesta francesa desarrelada va viure sempre com li havia dit el seu pare: buscant la llibertat. Amb 18 anys havia fugit de casa tres cops per visitar Espanya, Anglaterra i Suïssa. Amb 21, era periodista, membre de grups anarquistes i associacions feministes, i va marxar a Londres per estudiar tibetà, sànscrit i aprofundir en la fe budista. De tornada a Brussel·les es va fer cantant d’òpera i acabaria trobant feina a l’Òpera de Hanoi. En aquella època va viure amb un pianista a París i va anar de gira per Tunisía, on havia de cantar. Allà va conèixer un cosí llunyà, Philippe Néel, que treballava als ferrocarrils tunisians i acabaria per ser el seu marit. Va ser el moment en què va decidir que la seva carrera com a cantant d’òpera, que era prometedora, acabaria. S’obrien nous horitzons.

L’Alexandra va deixar clar al Philippe que marxaria a la Xina, l’Índia i el Nepal per conèixer a fons el budisme. Ja feia temps que volia fer-ho, després d’estudiar-lo i tenir-ne un primer tast quan havia fet una gira per Indoxina amb l’Òpera. I també li va comunicar al seu marit que ho faria sola. El Philippe no s’hi va oposar, ja que l’Alexandra va prometre tornar en 18 mesos. Però van estar 14 anys sense veure’s. Quan va tornar, de fet, es van separar, malgrat que van mantenir l’amistat. No era fàcil despendre’s de l’Alexandra i no escoltar les seves aventures. Però tampoc es podia viure al seu costat i seguir el seu ritme.

El gran viatge de l’Alexandra va començar el 1911 i va acabar el 1925. El va començar a la regió de Sikkim, a l’Himàlaia, on va fer-se amiga de Sidkeong Tulku, un jove renovador del budisme amb qui va mantenir una relació amorosa. Plegats farien anys més tard el llarg pelegrinatge pel Tibet, el Japó i Mongòlia. L’Alexandra també adoptaria un jove monjo budista, l’Aphur Yongden, amb qui va passar mesos en una cova a més de 4.000 metres perfeccionant les tècniques de meditació. Van ser anys visitant monestirs, llegint textos i coneixent personalment el Dalai-lama. El 1924 va fer realitat el seu somni de visitar la capital tibetana, Lhasa. Ho va fer disfressada de captaire, ja que llavors estava prohibit l’accés d’estrangers a la ciutat. L’Alexandra publicaria un llibre explicant la seva fita, una obra que va provocar un fort debat entre els que defensaven que s’ho inventava i els que la creien. Més d’un va analitzar les fotos i els textos per tal de descobrir errades que poguessin demostrar que no havia aconseguit entrar a la ciutat.

A finals dels anys 20, va tornar a França i va crear el primer centre budista de meditació a Europa, però trigaria poc a tornar a l’Àsia, ja que volia estudiar taoisme a la Xina, on va viure en primera persona la guerra contra els japonesos. El 1941 l’Alexandra va rebre una carta en què li anunciaven la mort del Philippe. “He perdut el millor amic”, va escriure del seu exmarit. Els últims anys de la seva vida els va passar a França, tot i que, amb 100 anys, encara va fer una última visita a l’Himàlaia. Les seves cendres van ser rebudes per les aigües del riu Ganges quan va morir, als 101 anys.

‘Voyage d'une parisienne à Lhassa', d'Alexandra David-Néel

Publicat en francès i anglès, el relat del viatge a Lhasa segueix sent un llibre fascinant, tot i el seu estil, propi de l’època. Els editors van convèncer l’Alexandra que seria una bona idea definir-se com a “parisenca” al nom del llibre, tot i que llavors ella ja en tenia ben poc, de parisenca, amb tota l’experiència viatgera que acumulava.