Charles H. Haskins va ser un personatge excepcional. Pare dels estudis medievals als Estats Units, dominava el grec i el llatí des de petit i amb 20 anys ja era doctor en història per la Universitat John Hopkins, després d'haver fet estades a París i a Berlín. A la seva capacitat intel·lectual s'hi sumava el seu compromís cívic: company de classe del futur president Wilson, va ser un dels tres assessors que van acompanyar-lo a les negociacions de la Pau de París de l'any 1919.

L'aparició el 1927 d' El renacimiento del siglo XII va suposar la seva consagració acadèmica, amb una interpretació que revaloritzava la suposada foscor de l'Alta Edat Mitjana. El Renaixement, fins aleshores vinculat en exclusiva al Cinquecento italià, s'avançava als segles XI-XII, amb una visió més positiva i positivista de les institucions i la cultura medievals europees: el dret, la poesia, la universitat, la ciència...

Tot i la rellevància del text i del personatge, aquesta obra mai no havia estat traduïda a casa nostra. Més enllà de corregir una clara mancança bibliogràfica i perdut el valor de la novetat, la caparrudesa de Claudia Casanova (traductora, prologuista i editora d'aquesta edició i autora, ella mateixa, de novel·les històriques medievals) permet accedir a un llibre exquisit tant en la seva redacció com en l'elegància expositiva, sense renunciar a algun toc d'humor. Haskins centra cadascun dels capítols en un aspecte de la cultura medieval europea, amb una gran riquesa d'exemples d'arreu d'Europa (Ripoll o Toledo apareixen amb freqüència) i de transcripcions de documentació del període. En aquest darrer punt, aquells que tenim el llatí més rovellat, segurament hauríem agraït alguna traducció més al peu.

A partir de la cort de Carlemany, el llibre ens acompanya al llarg de la lenta recuperació, gràcies als clàssics llatins i a la transmissió àrab a través dels regnes hispànics, d'una sèrie de coneixements fins aleshores oblidats.

Un fenomen pausat, parcial, limitat, fronterer, però imprescindible per entendre el Renaixement posterior i la nostra mateixa civilització i herència clàssica.