El regust amarg de l’humor

Crítica de 'Mendelsohn és a la teulada', de Jiri Weil. Viena. Traducció de Jaume Creus. 282 pàg. / 22 €

El regust amarg de l’humor / WIKIPEDIA Zoom

De Jaroslav Hasek a Bohumil Hrabal, hi ha en la literatura txeca una veta d’humor particularment corrosiu, una ironia desmenjada que es resol sovint en una visió amablement àcida de la realitat, la de l’home que, en companyia tumultuosa, beu en una cerveseria sabent-se solidàriament sol. De la sàtira picaresca de Les aventures del bon soldat Svejk als personatges inoblidables de Hrabal -ingenus potser, lúcids a la seua manera, sempre atents a facetes desavesades de la realitat- hi ha un fil conductor consistent en el que podríem anomenar humor txec que, com no podia ser altrament, té una poderosa veta jueva.

Jiri Weil, l’autor de Mendelssohn és a la teulada, s’insereix amb comoditat en aquesta tradició. De fet, fa de baula entre Hasek i Hrabal amb naturalitat, però amb el seu propi estil. Weil (1900-1956) és fill d’una família jueva benestant, represaliat per l’estalinisme i perseguit pel nazisme. Acabada la Segona Guerra Mundial, escriu un parell de novel·les per tractar d’explicar (i potser d’explicar-se) el sentit de tot el patiment que ha hagut de suportar la seua comunitat sota el hitlerisme. La pòstuma Mendelssohn és a la teulada és probablement una traducció plausible de la seua cosmovisió, aquesta barreja entre l’humor txec i la tragèdia hebrea.

La novel·la parteix d’una anècdota risible: les autoritats alemanyes ordenen retirar, de la balustrada del Rudolfinum, l’estàtua del compositor alemany d’origen jueu Felix Mendelssohn. Praga és sota la bota nazi i el Rudolfinum (a l’actual plaça Jan Palach) -un impressionant edifici neorenaixentista que fa funcions culturals però també ha acollit el Parlament txec abans de la guerra- és ocupat per l’espessa i eficient burocràcia hitleriana. Els SS, però, no saben quina estàtua és la de Mendelssohn i van encarregant a treballadors txecs i fins i tot “jueus il·lustrats” que la identifiquen.

Cap a la tragèdia

L’Antonín i el Josef, els txecs comissionats en primer lloc per localitzar l’estàtua en qüestió, assisteixen divertits a la criminal però també còmica obsessió nazi. Rabínovitx, el “jueu il·lustrat”, tampoc té grans nocions musicals. Ell és l’encarregat del Museu Jueu, la gran idea dels alemanys per reunir tots els objectes al·lusius a la cultura que es disposaven a esborrar del mapa (en aquest museu, precisament, hi va treballar Weil, que també va haver d’ocultar-se durant tres anys fins al final de la guerra davant el perill de ser deportat). Antonín i Rabínovitx són enviats a l’Est (el primer se salva, el segon no). La novel·la, de sobte, va prenent un caire tràgic. La història es precipita: Heydrich, “protector” de Bohèmia i Moràvia i cervell de la Solució Final, és assassinat en un carrer de Praga. Comença l’espiral de les represàlies. Els trens no tenen aturador a Terezín -la “ciutat fortalesa”- el gueto jueu on els nazis reclouen, per servir d’aparador internacional, els jueus que després aniran a l’Est. Les diferents trames del llibre es disposen a finalitzar, amb un aire sinistre: els jueus col·laboradors de l’espoli nazi, que es pensaven que se salvarien, són deportats. L’Adela i la Greta, dues petites hebrees que vivien amagades (com el mateix Weil) en una cambra oculta en una casa particular, han d’abandonar el seu forigó i cauen en mans de la Gestapo. Mentre elles moren, l’exèrcit soviètic avança cap a Berlín. Les estàtues tornaran, amb la llibertat, a les seues peanyes. Però alguna cosa s’ha trencat ja, irreparablement, en l’ànima d’Europa. El món jueu ha estat destruït. Queda l’humor, però... qui té ganes de riure?