Corregint textos ens trobem cada dia més frases del tipus (1) “Se’n recorda d’ell”. És una frase que sona bé però, si no fem trampes, l’hem de convertir en una altra que fa mal a l’orella, (2) “Es recorda d’ell”, o mal als ulls, (3) “S’enrecorda d’ell”.

L’única de les tres estrictament normativa és (2), però jo crec -i no estic sol- que (3) és la frase més adequada (i, per tant, més correcta,si entenem correcció en el sentit més ampli) en registres informals o col·loquials.

“Però per què no podem deixar (1)?”, es pregunten alguns lectors. Si (1) no fa mal als ulls ni a l’orella, si respon al que diem i estalvia un enrecorda que no és al diccionari, ¿no seria la millor opció? Intento demostrar per què no ho és.

Amb (1) postulem l’existència del verb recordar-se’n, amb dos pronoms sense funció sintàctica, com els d’anar-se’n o sortir-se’n. I amb (3) postulem l’existència d’ enrecordar-se, amb un prefix i un pronom sense funció sintàctica, com els d’endur-se o emportar-se.

Dit breument: no podem deixar (1) perquè recordar-se’n no és un verb català i enrecordar-se sí, tot i no ser normatiu. Recordar-se’n no existeix com no existeix dur-se’n. Igual com no diem “Se n’ha dut els fills a París” sinó “S’ha endut els fills a París”, tampoc podem dir “Se n’ha recordat de fer-ho” sinó “S’ha enrecordat de fer-ho”.

La trampa que fem a (1) deixa de funcionar quan la forma verbal -com passa amb els temps perifràstics, l’infintiu o l’imperatiu- no permet a en precedir immediatament la forma lèxica del verb, tal com exigeix la seva naturalesa de prefix, d’expronom aglutinat.

Al final de La plaça del Diamant hi ha aquesta frase: “L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans [...] havia plogut fort”. Que algú com Rodoreda, tan poc amant de saltar-se la norma, faci dir a la Colometa enrecordar-se prova fins a quin punt recordar-se, ja als anys 30, sonava fals en la veu d’una dona senzilla de Gràcia.