Em sento afortunada d’estar vivint un dels moments més importants de la història del meu país. Un moment de canvi, de grans il·lusions, de tensió i, sobretot, un moment de moltíssima feina. El país ha sabut aprofitar la tradició de fortalesa del teixit associatiu i la bona inèrcia de centenars d’entitats de tot el territori. Estar participant d’aquesta xarxa és un privilegi que no oblidaré per anys que visqui. Podria parlar ara de la tenaç generositat de tants ciutadans que dediquen el temps que tenen -i sovint el que no tenen i han de robar a la família, als amics o a les aficions- a treballar sense queixes ni retrets ni esperar res a canvi. No esperen res del seu esforç, però la recompensa sempre arriba. Aquesta setmana, per exemple, vaig rebre el regal de conèixer la Rosa, una dona de 50 i pocs anys, xilena, que es va oferir a ajudar el diumenge del 9-N. Venia disposada a informar votants desorientats, a vendre samarretes, a acompanyar gent gran a l’institut corresponent, a inflar globus. Així ho va anunciar d’entrada amb un gran somriure, i després va posar-se més seriosa per assegurar : “ Estoy aquí para defender la democracia ”. Tot seguit es va arremangar i va començar a treballar. I, com que vam passar unes hores juntes, vaig saber que havia arribat a Barcelona fa deu anys, amb el marit, seguint el consell de la filla, que augurava: “ El Mediterráneo os va a encantar ”. Diu que només posar els peus a l’aeroport del Prat es va sentir com a casa: ara ja té el cor català. Està molt contenta de ser aquí just en el moment que el país es proposa el gran repte de ser independent. I, afegeix, com que està a l’atur té més temps per ajudar. A Xile ja ho feia: ajudava allà on li semblava que s’havia de lluitar contra una injustícia. Recorda, orgullosa, que el seu país va aconseguir vèncer el dictador Pinochet. I em fa una confidència: el seu pare era bon amic de Salvador Allende i ella, quan encara era una nena, el va conèixer de prop. És una dona enèrgica i dolça, una petita història entre centenars de milers.
