13/06/2015

A la recerca de la veritat llegida

3 min
A la recerca de la veritat llegida

Un home, una llengua, dues condemnes a mort

Un home es mor al mateix temps que la llengua que parla. Això és així a El llibre dels finals de Joan Bodon, traduït de l’occità per Joan-Lluís Lluís i publicat per Club Editor. “Amb els esclops, galopàvem pels carrers del poble. Entre nosaltres, quan ens cridàvem, per riure o per plorar, sempre parlàvem occità. A l’escola, el mestre francejava però a fora parlava com nosaltres, com el capellà als pobres vells. ¿A quantes fires no vaig acompanyar mon pare? Mai no vaig sentir-lo respondre a ningú en francès, ni al firal, ni a les botigues de la vila, ni tan sols als senyors de les oficines”.

El record pertany al narrador sense nom d’ El llibre dels finals, però deu ser un préstec directe de l’autor. Joan Bodon (1920-1975) admirava son pare per no haver parlat mai francès amb ningú, tot i que ell no va parlar mai occità als seus fills. Una conducta paradoxal que pot tenir dues explicacions, apuntades per Joan-Lluís Lluís al pròleg: no els va transmetre l’occità o bé per conformisme, o bé per no haver-los de transmetre en el mateix paquet el dolor per la desaparició d’una llengua més morta que viva.

“Quines seran les últimes paraules en la nostra llengua? Les dirà algú mentre agonitza?”, es pregunta el narrador malalt que ha decidit passar sol les últimes setmanes de vida, un cop el metge li ha anunciat que no arribarà a la tardor. El càncer li farà un favor: li estalviarà veure en directe la mort definitiva de la llengua que porta dintre.

La pàtria de l’escriptor i la magdalena que no mossego

N’hi ha que defensen que la seva pàtria és la seva llengua. N’hi ha que ho qüestionen: “L’autèntica pàtria de l’escriptor no és la llengua, sinó el llenguatge”, va dir Juan Marsé per argumentar que no li suposaria cap problema lingüístic escriure una novel·la en català, si s’ho proposés. Octavio Paz va afirmar que l’única pàtria de l’escriptor és la paraula. I són molts -Baudelaire, Rilke, Gabriela Mistral, Saint-Exupéry, Delibes...- els qui han sostingut en algun moment que la vertadera pàtria de qualsevol adult és la infantesa.

“Potser no hi ha dies de la nostra infantesa que haguem viscut tan plenament com aquells que vam pensar-nos que deixàvem sense viure, aquells que vam passar amb un llibre preferit”, diu Marcel Proust a l’arrencada de Sobre la lectura (Quaderns Crema, traducció d’Anna Casassas). No em cal mossegar cap magdalena per retrocedir a l’acte als junys dels anys setanta i principis dels vuitanta: tenia a tocar un període etern (qui ens ha robat els estiu de tres mesos?) que em convidava a llegir sense respirar. Els llibres eren l’antídot contra l’avorriment, l’entrada privilegiada a mons propis i aliens. La felicitat era allò.

Els beneficis i els riscos de la lectura segons Proust

“Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable”, opinava Proust (que, per cert, ja té una Societat d’Amics a casa nostra, presentada en societat fa poc dies i dedicada a divulgar l’obra proustiana arreu de Catalunya). En canvi, l’autor d’ A la recerca del temps perdut creia que la lectura es torna perillosa “quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc; quan ja no veiem la veritat com un ideal que només podem aconseguir amb el progrés íntim del nostre pensament i amb l’esforç del nostre cor, sinó com una cosa material”.

La vacuna la portem incorporada. Segons Proust, la intel·ligència fa créixer el gust pels llibres i en fa disminuir els perills.

stats