Després de l’èxit del seu debut, Albert Serra (la novel·la, no el cineasta), Albert Forns es va trobar davant la inevitable qüestió: com fer una segona obra que estigui a l’altura de la primera? La qüestió es presentava particularment espinosa. Com que Albert Serra havia sigut celebrada pel seu caràcter de proposta “insòlita” dins el marc de la literatura catalana (autoficció, narrativa empeltada d’assaig i sovint amb un peu, o tots dos, en el periodisme), la segona obra calia que empatés amb la predecessora en termes no tan sols de qualitat sinó també de singularitat i de capacitat per sorprendre.

La decisió de Forns per resoldre la qüestió ha consistit a tirar pel dret sense cap mania. Ha agafat els aspectes i les característiques principals de la primera novel·la -la forma i l’estructura (centrífugues), el to (desimbolt, indagador, humorístic) i la matèria primera (la pròpia vida)- i ho ha adaptat a un tema diferent. Si el motor de la primera novel·la era la fascinació que el narrador sentia pel cineasta Albert Serra -una fascinació que l’induïa a explorar tot un enfilall de subtemes relacionats amb l’originalitat i el plagi en el món de l’art-, el motor de Jambalaia és la voluntat -la necessitat, l’aventura- de fer una segona novel·la. Si el lector pensa que és una opció barruda o fàcil, cal que sàpiga que Forns juga contínuament amb l’equivalència entre escriure i masturbar-se -buidar-se- i que fa alguna associació entre el gènere de l’autoficció i allò que hem convingut a anomenar les palles mentals. Ho fa amb autoironia preventiva, esclar, però també amb l’autoconfiança de qui està segur de les pròpies facultats.

El títol del llibre, que també hauria pogut titular-se El trastorn de Fornsnoy, fa referència a un tipus de menjar crioll habitual a Louisiana, una mescla d’arròs, pollastre, verdures, espècies... La jambalaia literària de Forns també aposta per la mescladissa abundosa i carregada. Per les pàgines de la novel·la -per bé que en molts passatges seria més precís parlar d’assaig o de reportatge que no de novel·la, per molt que la novel·la moderna sigui una bèstia devoradora i polimòrfica- hi trobem reflexions, observacions, comentaris i anècdotes sobre assumptes tan dispars com la totpoderosa franquícia de supermercats Walmart, sobre la cada vegada més invisible frontera entre realitat i ficció, sobre les exòtiques contradiccions de l’ american way of life, sobre la desnaturalització que el turisme de masses provoca en la vida d’un petit poble de costa, sobre l’estreta relació entre els escriptors i l’alcohol, sobre la dicotomia (dubtosa) entre art interessant i art avorrit...

Per embridar la seva curiositat tentacular, Forns tria un escenari concret com a nucli del relat. És una residència d’escriptors situada al petit poble mariner de Montauk, a la costa est dels EUA. El narrador protagonista, que és l’autor però no ho és, hi passa tot un mes en companyia d’altres escriptors d’arreu del món i ens conta el seu dia a dia -erràtic i improductiu- sota la tutela del dramaturg Edward Albee alhora que va llegint un clàssic de Max Frisch i va recuperant episodis del món literari barceloní. El resultat de la mescladissa és gustós i entretingut, tot i que la mancança d’una intenció global fa que el llibre es vegi llastat per alguns passatges feixucs i indigestos, sobretot a la part final, quan l’excèntrica quotidianitat de la residència acapara tot el protagonisme i fa que algunes, diguem-ne, trames obertes al principi quedin sense tancar o poc explorades.

Guardonada amb el primer premi Anagrama de Novel·la en català, Jambalaia és menys sorprenent que la seva predecessora, però igual d’estimulant, i confirma Albert Forns com un dels noms més interessants de la nova literatura catalana.