HE LLEGIT NO SÉ ON

Tot el que ens passa ja ha passat abans

Tot el que ens passa ja ha passat abans / JULIÁN MARTÍN/EFE Zoom

Una parella que ja no ho és, un fill i una catàstrofe que va i ve

El 2006 Lluís Maria Todó va guanyar el premi Josep Pla amb El mal francès, unes memòries sobre el descobriment de la pròpia homosexualitat, i va ressuscitar com a escriptor. “La societat literària catalana va decretar que jo només era traductor i que el Todó escriptor havia desaparegut -em va dir llavors-. M’he vist desplaçat per gent que ha sortit després. Ara sabran que encara existeixo”.

Nou anys més tard, Todó torna al primer pla de l’actualitat literària amb la novel·la L’últim mono, publicada per Club Editor en català i en castellà. El narrador, com l’autor, és traductor d’ofici. Té un fill addicte a l’heroïna (tot i que el pare s’entesta a escriure adicte així, amb una sola de). El llibre arrenca amb la notícia que el noi ha recaigut per tercera vegada. “Havíem tornat a caure en plena catàstrofe, havíem ingressat novament en aquell infern que ens resultava tan familiar, familiar en els dos sentits de la paraula, perquè ens era molt conegut i a més el teníem ficat a la família”. No és una família gens convencional, suposant que hi hagi famílies convencionals. El relat del procés de desintoxicació serveix a Todó, entre altres coses, per explorar les relacions familiars, les seves variants i les seves conseqüències.

En algun moment deixes de pensar que estàs molt i molt trist

Potser totes les famílies són felices (i s’assemblen, si fem cas de Tolstoi) fins que esclata la catàstrofe i esdevenen infelices, cadascuna a la seva manera. Una de les meves lectures infantils preferides va ser la novel·la Quan un toca el dos, d’Anna-Greta Winberg. “Vull que ho sàpigues des de la primera ratlla: aquest llibre tracta d’una catàstrofe”, hi diu d’entrada la Madde, la narradora. La catàstrofe en qüestió és que el seu pare se n’ha anat de casa. “Una catàstrofe et fa plorar a llàgrima viva. Tot d’una, però, és com si tot hagués ja passat; estàs contenta, piques de mans al compàs d’una bona música de la ràdio o et mires al mirall del bany per veure com et queda el pentinat nou. Són coses d’aquestes que fas quan deixes de pensar durant un moment que en el fons estàs molt i molt trista. Durant un moment; fixa-t’hi bé: he escrit que no hi penses durant un moment”.

Em recordo llegint la novel·leta d’Anna-Greta Winberg de petita, cinc anys abans que arribés la primera gran catàstrofe de la meva vida. Una cosa que no sap la Madde és que les catàstrofes es conjuguen en plural, per bé que totes t’agafen tan per sorpresa com la primera.

L’escriptura, el divan, el documental i el control perdut

El narrador de L’últim mono explica a la seva ex que està escrivint un text sobre les relacions del seu fill (d’ell i d’ella) amb i contra les drogues. La mare del noi li etziba: “Escriure el que et passa pel cap és una bona manera d’evitar el divan del psicoanalista o almenys la consulta del psiquiatre o el psicòleg”.

Penso en Nora Ephron. La cineasta i escriptora es va abocar a treure suc literari de tot el que li passava, fins i tot ho va convertir en filosofia vital. Però va mantenir en secret el cataclisme definitiu: la leucèmia que la va acabar matant. Ara s’estrena un documental sobre Ephron dirigit per un fill seu, Jacob Bernstein. Es titula Everything is copy, una frase que repetia la mare de la Nora -també guionista- per donar a entendre que qualsevol vivència és material narratiu. Tot ja ha passat abans a algú altre i, doncs, de tot se’n pot fer una història. La Nora, recorda el documental, era una maniàtica del control. Com que no podia controlar la malaltia, va fer veure que no existia. I nosaltres ens vam quedar sense història.