Enceto l’any amb el propòsit estèril de ser més ordenada, classificar les factures, arxivar els contractes, inventariar els rebuts. Dominada per una febre endreçadora, remeno calaixos i obro carpetes fins que quedo colgada de tota aquesta documentació que odio. I, com el nàufrag que s’arrapa al tauló de fusta, enganxo al vol una fotografia que apareix com un far entre el mar gris de la paperassa. És una fotografia en blanc i negre on surten els meus pares. Estan asseguts al seient doble d’un autocar. Els reposacaps blancs destaquen i donen llum a la imatge. Ella, a la dreta, es mira atentament un mirallet de mà, amb el pintallavis als dits. Ell, en canvi, mira el fotògraf obertament, d’una manera tan franca que em fa l’efecte que em mira directament als ulls a mi. L’impacte em fa trontollar tota per dins. Al mes de març farà trenta-tres anys que és mort. He viscut molts més anys sense ell que amb ell. L’he trobat a faltar moltíssim, però el cert és que, com és natural, el temps ha anat esmorteint el dolor per la seva absència. I ara, tot d’una, a causa d’una fotografia recuperada casualment, l’enyor ha tornat a fer-se present i ha agafat cos, com si aquests trenta anys s’haguessin fos i jo tornés a tenir-ne vint. Tinc, esclar, altres fotografies del meu pare, però en gairebé totes hi té un posat més artificial, de foto. En aquesta no. En aquesta fotografia hi ha la seva mirada autèntica, aquella expressió de bona persona que me’l torna i, per tant, me’l pren. Dibuixa un mig somriure a sota del bigoti i els ulls traspuen la simpatia que segurament sentia per l’amic que disparava la càmera. Recordant l’afició de la meva mare per l’ordre -en això no m’hi assemblo gens-, giro la foto i, efectivament, hi llegeixo una anotació: “Viatge a París i Londres. Dins de l’autocar. Març 1974”. Ella en tenia, per tant, quaranta-sis i el meu pare, quaranta-vuit. La malaltia encara no havia amenaçat la mirada sorneguera d’ell, la coqueteria d’ella. M’agrada recordar-los així.