UN TAST DE CATALÀ

El gos que hem de banyar, és clar o és fosc?

La llengua dels primers contes infantils hauria d’aspirar a ser un reflex, fins allà on aixòés possible, de la més autèntica i natural. Ens interessa que els nensaprenguin primer un vocabulari bàsic i deixar per més endavant les formes confuses o artificioses.

Però poques vegades llegeixo sencer un d’aquests contes sense trobar, en aquelles breus frases que acompanyen les il·lustracions, alguna forma que grinyola si un adult sensible lingüísticament no la tuneja a temps.

Per exemple, l’ és clar que hem de llegir esclar hi apareix sovint. “M’ajudes a banyar el gos?”, diu el pare que surt al conte. I el fill li contesta: “És clar, pare”. I jo em pregunto què és el que és clar. ¿El gos? No, és negre.

¿Hi ha algú que a la vida real, quan li pregunten si pot fer una cosa, contesti “És clar”? Pot contestar “Sí”, “Ja ho crec!”, “I tant!”, o “Naturalment!” I també, segons el seu dialecte, “Clar”, “Claro” o “Esclar”. Però ningú que jo conegui deixa anar la parella de monosíl·labs tònics és clar. Igual com ningú diu “Pot ser vindrà” quan vol dir “Potser vindrà”.

Qui ha escrit, traduït o corregit aquell text, ¿pretén que el nen, o l’adult que li explica el conte, digui esclar on ell ha escrit és clar? ¿És un conte gimcana? ¿O ja li està bé que llegeixi és clar, encara que la frase llavors no s’entengui gaire?

Respondre a preguntes així diu molt del desconcert professional del món editorial català. I el que dic dels és clar també ho puc dir dels si us plau o d’altre formes que l’editor troba “més correctes”. Perquè amb els nens, esclar, s’ha de ser “molt correcte”, fins i tot si la correcció, entesa en el sentit més restrictiu, empitjora el text.

¿No goses escriure esclar perquè no és normatiu? Doncs escriu , mira si és fàcil! I, si vols variar, i tant! o qualsevol de les formes que he apuntat. Però si tant necessites l’ esclar escriu esclar. Ja ho fan molts mitjans i, de moment, no ha provocat cap trauma.