Literatura
Barcelona

“Per què hauria de voler quedar bé amb mi mateix?”

“Amb els anys m’he anat fent benèvol”, diu Peter Stamm, una afirmació que encaixa amb el missatge de fons de la seva última novel·la, 'Noche es el día'

“Per què hauria de voler quedar bé amb mi mateix?” Dues dècades de feina / MANOLO GARCÍA Zoom

“Amb els anys m’he anat fent benèvol”, diu Peter Stamm després d’apagar el cigarret que fa uns moments li fumejava entre els dits. Ho diu amb un somriure tocat per la ironia, tot i que és una afirmació que acaba encaixant amb el missatge de fons que recorre la seva última novel·la, Noche es el día (Acantilado). L’escriptor suís s’ha guanyat la fama d’explorar els racons més ombrívols de l’ànima humana gràcies a llibres de narracions com Pluja de gel -que eren recorreguts per la mort i la solitud- o a la novel·la Siete años, que aprofundia en les vides aparentment perfectes de dos arquitectes, l’Alex i la Sonja, al mateix temps que l’home mantenia una relació de menyspreu i alhora dependència amb una segona dona, la Ivona.

El títol Noche es el día prové d’un fragment d’un dels sonets d’amor de Shakespeare. “És el lema que vaig escollir per al llibre, però ¿realment creus que el que viuen els protagonistes és una història d’amor?”, demana. El punt de partida de la novel·la és l’accident de cotxe que pateixen la Gillian i el Matthias, una parella de periodistes que s’acosten als 40 anys amb una trajectòria professional consolidada: ell es dedica a la premsa; ella, a la televisió. L’accident acaba amb la vida de l’home. La dona perd el nas. “La pregunta inicial que va motivar aquesta novel·la va ser: quina relació hi ha entre el cos i l’esperit, entre l’exterior i l’interior? -diu-. A vegades, quan veig algú que és molt gros, que camina amb dificultat o que porta unes ulleres molt gruixudes em demano si és víctima de la seva condició o si seria la mateixa persona si fos d’una altra manera”. Noche es el día, però, planteja una transformació sobtada. Sense nas, la Gillian ha perdut una particularitat essencial del seu rostre i se sent un monstre. Igual que passava a l’esplèndida pel·lícula Els ulls sense rostre, la protagonista viu amb l’anhel de recuperar la cara que tenia abans de l’accident. “Mentre feia recerca per a la novel·la vaig topar amb la pel·lícula de Georges Franju. Hi passen coses horribles!”, recorda Stamm. De vegades l’escriptor suís planteja històries que en mans d’altres autors podrien esdevenir thrillers. “En sóc conscient -admet-. La gràcia és poder trobar la teva manera d’explicar una història”.

Durant l’estada a l’hospital, la Gillian comença a recordar flaixos dels mesos anteriors a l’accident. Amb el marit mort i un tebi sentiment de culpa creixent dins seu, la periodista fa memòria sobre l’entrevista a un pintor, Hubert, que es dedica a fer retrats a partir de fotos de dones despullades en situacions quotidianes. El mètode de Hubert pica la curiositat de la Gillian i li demana de tornar a quedar. S’acaba oferint de model d’una de les seves creacions.

Fugir de la perfecció

“En aquesta novel·la passen moltes coses -reconeix Stamm-. És la primera vegada que l’editor em va fer retirar pàgines”. A la segona part del llibre la relació entre el pintor i la periodista és represa al cap de set anys, i l’escriptor canvia l’escenari urbà del primer tram de Noche es el día pel de l’aïllada vall de l’Engadina, situada a l’extrem oriental del cantó dels Grisons. La Gillian ara treballa com a cap d’entreteniment en un hotel i la carrera artística del Hubert ha derivat cap a la docència. “El Hubert pateix una crisi profunda, potser perquè la novel·la també és resultat d’una crisi -diu l’escriptor-. La vaig tenir cinc anys guardada en un calaix, sense saber com continuar la història”.

Stamm treballa sense plans: “L’estructura del llibre sorgeix mentre avances. Aquesta és una de les grans dificultats del meu mètode. De la mateixa manera que les plantes creixen d’una manera o una altra en funció de l’orientació del sol i de molts altres condicionants, cada petita decisió és important, en una novel·la o un relat. No vull escriure textos que siguin com màquines on tots els elements ocupen una posició exacta que permet que els engranatges funcionin”. Stamm fa una petita pausa i va una mica més enllà: “ Noche es el día és una novel·la que des del punt de vista estètic no és satisfactòria. La falta de perfecció constitueix el llibre. De fet, si fos un llibre perfecte no tindria vida i, en certa manera, no seria bo”.

Encara que ocasionalment hagi utilitzat la primera persona, la majoria de novel·les i relats de Stamm estan escrits en tercera. “Mai no he sigut un escriptor a qui li interessi ser autobiogràfic. Per què hauria de voler quedar bé amb mi mateix?”, es demana. Noche es el día arrenca en la foscor però avança cap a la llum amb una espurna de benevolència. I ho fa en un estil menys despullat que en anteriors ocasions. “Se m’ha titllat de lacònic des de fa anys i no sé ben bé què vol dir, això -diu-. El nostre temps s’accelera però en canvi hi ha molts autors que escriuen amb una prolixitat i una lentitud extraordinàries, més pròpies del segle XIX que del XXI. És com si la modernitat literària hagués desaparegut. Ser realista no vol dir descriure tot el que hi ha al món que expliques en un llibre. Mai no he tingut la intenció d’escriure una prosa decorativa”.

Dues dècades de feina

Peter Stamm es va dedicar al periodisme fins que va publicar la novel·la Agnes el 1998. “Vaig anar deixant els articles a poc a poc”, comenta. Tres anys abans s’havia donat a conèixer amb un volum de relats humorístics, Alles über den Mann. “És un altre Stamm, el d’aquell llibre -reconeix-. Així i tot, si mai algú el llegís ara s’adonaria que a les meves sàtires també hi havia una mica de malenconia”.

Agnes va ser molt ben rebuda. També Pluja de gel (1999) i Paisatge aproximat (2001). Jaume Vallcorba va apostar per Stamm des de Quaderns Crema i Acantilado. El segell castellà de l’editorial ha anat publicant tota la seva narrativa. Com en alemany, després d’una novel·la arriba un llibre de relats, i després dels relats torna a la novel·la. “Un relat és com una petita casa, i una novel·la un gratacel, però no estic segur de quina de les dues construccions és més difícil”, admet. Traduït a 36 llengües, Stamm és un dels autors amb més projecció de la literatura en alemany contemporània. Entre els seus llibres hi ha Tal día como hoy (2006), Los voladores (2008) i A espaldas del lago (2011).