SIMONA ŠKRABEC

I què ens poden fer, si som feliços?

vigir i badar felip martí-jufresa afers 222 pàg. / 19 €

La meva tia àvia tenia el costum de cantar una cançó per posar-nos de bon humor quan les festes familiars dequeien o quan veia que els nens ens ensopíem mortalment. Ens havíem d’abraçar tots per les espatlles -com més nombrós era el grup, millor- i llavors ella començava a entonar una melodia senzilla, lenta com el vaivé de les ones, que deia així: “I què ens poden fer, i què ens poden fer, i què ens poden fer -aquesta pregunta irreverent es repetia amb una insistència obstinada-, si som feliços?”

Així, de la meva tia Maria vaig aprendre la fórmula de la rebel·lió última. Ella em va inculcar la consciència d’aquell nucli indestructible en mi mateixa, indestructible evidentment també en totes les altres persones, i que bé pot ser també la característica d’un grup: no hi ha res que pugui regular la meva felicitat. Estimo el que jo vull estimar i ric quan en tinc ganes. O, dit amb les paraules d’un filòsof que declara que sense l’amor no hauria pogut escriure el llibre que ens ocupa, estimar és “sempre una activitat subversiva, un contrapoder dispersat i essencialment desorganitzat”, que defineix “la resistència concreta a l’hiperdomini de l’interès”. No tenim cap garantia que aquella empresa en la qual invertim els nostres millors esforços tindrà èxit, això ho sap qualsevol enamorat.

I tanmateix... Precisament en aquells projectes on s’implica el cor no estalviem cap energia, no prenem cap precaució. L’impuls que nega el càlcul previ és el que ens fa saltar més enllà de nosaltres mateixos i fa esclatar les costures de totes les certeses. Aquest és el veritable motor de tots els canvis. L’amor -així Felip Martí-Jufresa- aconsegueix fer-nos sentir lliures i no només això; l’amor és rebut i donat, l’amor ens lliga als altres. El guany principal d’aquest intercanvi sense regles, atzarós i incert, és el fet que l’amor ens desvetlla “el gust per la nostra pròpia infinitud”. Viure és, en definitiva, saber-se obrir, fer-se permeable, abandonar les pors inculcades. I això significa desintegrar l’opressió des de dins perquè aquell que havia d’estar sotmès, si és feliç, com diu la cançó, es pensa sempre com un agent lliure, independent, capaç de prendre les seves pròpies decisions. “No domina una entitat, domina una idealitat”, escriu Martí-Jufresa. No cal combatre un poder institucionalitzat, sinó els ideals que aquests poders projecten dins de nosaltres mateixos. Hem d’aprendre a pensar-nos d’una altra manera per no abandonar-nos a la condició sempre precària i sempre sotmesa a un conjunt de normes que mai podem desxifrar del tot perquè la seva mateixa naturalesa és l’opacitat.

Sembla que aquesta cançoneta cantada en un àtic d’un edifici socialista sense ascensor per una soltera increïblement grassa no pot tenir res a veure amb un tractat filosòfic escrit en el dens argot d’un ofici gens fàcil d’aprendre i d’exercir. Però casen, sí, les dues visions. Heus aquí el concentrat de la saviesa popular i l’articulació d’un pensament acurat. Tots dos proclamen una única veritat: la resistència a la dominació sí que és possible. Som lliures, encara, si volem ser-ho. Martí-Jufresa no emet aquesta mena de proclames d’una manera ingènua, cal subratllar-ho molt. La felicitat del tipus “només meva” és explotada fins a la sacietat per un sistema-món que sap perfectament que “la capacitat d’estimar del proletariat podia ser una font alhora de desactivació de la tensió revolucionària i l’obertura d’un enorme espai de mercat”. És cert, ens venen una felicitat embolicada amb un llacet de centre comercial, però no és la mateixa felicitat que a mi em feia somriure en aquells hiverns d’abans. Vigir i badar de Martí-Jufresa és, en definitiva, una eina increïblement potent per donar-nos el “coratge de continuar pensant”.