¿ Juegos reunidos es podria titular també Libro de la memoria?

Segurament, sí. El que m’interessa del passat és intentar subjectar-lo, una tasca impossible. I també que acosta a la nostra platja particular un cabal d’històries i de vivències que val molt la pena explicar.

Històries dels anys setanta en el cas que ens ocupa.

A vegades em pregunten si sento nostàlgia dels setanta. Només de dues o tres coses: que era més jove, que tot era molt més barat i d’aquelles històries que vivíem.

És un llibre més sentimental que nostàlgic, em sembla.

Sentimental ve de sentiment. Alfredo Sanzol sempre diu que per escriure sobre el passat l’important no són els fets sinó els sentiments. Quan llegeixo el típic cartellet de “Basat en fets reals” sempre penso: “I què hi ha que no estigui basat en fets reals?” També la imaginació està basada en la memòria.

A quin llibre podria assemblar-se?

No sé si s’hi assembla perquè les distàncies són importants però m’encanta Música per a camaleons, de Truman Capote. S’hi combinen cròniques, passejos, novel·la curta i relats diversos amb forta presència autobiogràfica que es va fusionant amb la ficció. També m’agraden molt Último round i La vuelta al día en ochenta mundos, de Julio Cortázar. Són llibres que diuen molt de l’autor, de com és i com entén l’escriptura.

Apareixen cinemes vells, drugstores i molta música.

Tinc bastanta tírria al concepte referents. S’han de dir concentrats de vida, coses que ens han fet com som, trossos de nosaltres mateixos. Per exemple, American graffiti [la pel·lícula de George Lucas és important en un dels capítols] significa per a mi un concentrat del paradís, una possibilitat d’ensonyament, una finestra per fugir.

American graffiti, Roma, La gran bellesa... Surt molt cinema!

El cinema, no cal dir-ho, és molt important. El Richard Dreyfuss de la pel·li del Lucas és com jo als disset anys, un passejant que mirava al seu voltant. El Jep Gambardella de La gran bellesa és com un amic amb qui sortir a passejar. Quan arribi als seixanta anys, ja queda poc, voldria portar-me amb la meva vida tan bé com ell amb la seva.

Gil de Biedma mereix també un capítol.

Quan vaig llegir Las personas del verbo vaig sentir que era la veu d’un germà la que em parlava. Són aquells moments en què descobreixes que hi ha llibres, cançons i pel·lícules que s’han fet per a tu i que t’arriben en el moment oportú per acompanyar-te i provocar-te escalf i confort. Té molt a veure amb la intimitat, amb la sensació que mentre estàs llegint allò un ocell es posa a volar.

Hi ha molt de Marsé en el llibre.

Moltíssim. El primer capítol passa a Lesseps i Vallcarca, que és territori Marsé. M’interessava que els passejos per barris -també per bars- de Barcelona -també de Madrid i Buenos Aires en un parell de capítols- fossin maneres de començar trajectes que no sabia ben bé cap a on em portarien. Una manera de fer convergir el que és real i autobiogràfic amb una fuga onírica amb gran entitat real. Diuen que al Parque Chas de Buenos Aires s’hi aplega tot el que es perd. Un motiu de pes per escriure sobre ell.

A Alcoholes parles de la teva relació amb l’alcohol.

No és cap confessió catòlica ni res relacionat amb el complex de culpa. Abans l’alcohol era important des de l’adolescència, es bevia i es fumava molt. Era una espècie de combustible, d’estímul i de fre alhora. Com deia Martí Gómez, l’alcohol et vellutava el text. Em serveix també per parlar de l’atracció de la nit, aquell punt de fuga, una finestra cap a encontres inesperats.

Quatre dels capítols són poemes. No ho havies provat abans, oi?

No, la forma explícitament poètica no havia sorgit encara. No tinc una explicació gaire clara. Per exemple, la mort de l’actor Alfonso Bayard -a qui no coneixia- a la plaça Molina després de la intervenció d’uns policies, em va afectar molt i simplement les paraules per expressar-me van brollar d’aquesta manera, en forma de poesia.

Escrius: “ Para eso se inventaron las historias. Y el cine. Y la música ”. Per a què?

Per fer-nos sentir vius i fer-nos somiar. Escriure sobre això és d’alguna manera un acte de gratitud, de tornar-los la gentilesa d’haver-nos ensenyat tant. Un dels capítols és un agraïment immens a François Truffaut per tot el que m’ha proporcionat. Ell en Hitchcock va trobar-hi un pare. A Antonio Drove li va passar amb Douglas Sirk i a Peter Handke amb John Ford.

També demostres gratitud vers els gats, els dediques un capítol.

Han sigut molt importants per a la Pepita [la seva dona] i per a mi. Amb un dels nostres gats, de nom Bigún, vaig tenir una connexió enorme, era com un altre jo, com un germà. No hi ha setmana que no pensi en ell.

Evoques amics que ja no hi són...

Això, em temo, anirà a més. Escriure sobre ells és una manera de mantenir viu el seu record.