ALBERT FORNS

Vila-Matas elèctric

Marienbad eléctrico Enrique vila-matas Seix barral 128 pàg. / 16,50 €

Vila-Matas elèctric / FRANCESC MELCION Zoom

Pintors que canten, músics que fan cinema o cineastes que fan exposicions. L’art actual es defineix per la hibridació i la transdisciplinarietat, i aquesta dissolució dels límits i les categories també havia d’arribar a la literatura. Marienbad eléctrico, el Vila-Matas d’aquest 2016, és un bon exemple d’aquesta literatura amplificada, expandida o multidimensional que arriba fins a les sèries o els videojocs transmèdia. D’entrada podríem pensar quina necessitat teníem d’amplificar-la, la nostra pobra, bruta, trista i dissortada literatura. Però de seguida ens adonem que amplificar-la és fer-la créixer, esborrar-ne els límits anteriors: perquè inundi les altres arts, perquè dialogui amb altres pràctiques i les alteri, perquè la vida sencera sigui una experiència literària.

Marienbad eléctrico reconstrueix l’amistat entre Enrique Vila-Matas i l’artista francesa Dominique Gonzalez-Foerster, dos dels màxims exponents d’aquest desbordament de disciplines a Europa: l’escriptor barceloní ja fa anys que omple les novel·les de referents que extreu del cinema, la fotografia o l’art contemporani, anant molt més enllà de la metaliteratura, mentre que l’artista d’Estrasburg fa just el contrari, beu dels llibres per crear instal·lacions i performances artístiques, transformant les novel·les en escenografies, com l’Splendide Hotel de què parlava Rimbaud a Il·luminacions, que va fer renéixer al Palau de Cristall del Retiro ara fa dos estius. Després de transformar la Tate Modern en una arca de Noè futurista o de tropicalitzar la gèlida Documenta de Kassel, el Centre Georges Pompidou va encarregar a Gonzalez-Foerster una retrospectiva -inaugurada el setembre del 2015- i Marienbad eléctrico és la cara B d’aquesta l’exposició, el llibre amb totes les claus, el manual per desxifrar-la. Al museu, entre fabulosos diorames inspirats en el 2666 de Bolaño, els espectadors quedaven astorats davant una porta tancada amb el número 19, que amagava “una habitació d’hotel de la qual només l’escriptor Enrique Vila-Matas té la clau”, i a la novel·la descobrim els detalls d’aquesta misteriosa Chambre 19.

Exploradors de l’abisme

Fa anys que el novel·lista i l’artista trafiquen amb idees de tota mena en trobades en cafès o per e-mail, compartint la fascinació per aquells creadors que arrisquen i porten les seves obres al límit, i Marienbad eléctrico inventaria tots aquests intercanvis en la forma d’una investigació detectivesca, en què Vila-Matas fa de Watson a la recerca del pla secret de Gonzalez-Foerster per al Pompidou. A mig camí entre el bloc de notes i el dietari -amb una estructura fragmentària que també domina l’exposició-, la novel·la és un bany d’idees al vol i de projectes que només s’esbossen, i una oportunitat per xafardejar i passejar-nos per dos cervells que bullen buscant casualitats i encreuaments, noves troballes i nous referents. Marienbad eléctrico és també un elogi de l’amistat -“ Para mí, una amistad es inconcebible si no se tiene en alta estima a la persona amiga, si no se la admira ”- i una celebració de la digressió i de la tertúlia en la forma d’un almanac d’idees, un diccionari portàtil o un atles que cartografia els vastíssims referents intel·lectuals d’aquests dos creadors. Hi apareixen Robbe-Grillet i Resnais, esclar, i Rimbaud, Walser, Sebald, Herzog, Godard o Wenders, però també Bebo Valdés, Alighiero e Boetti o el Perugino, saltant entre els segles, les disciplines i els continents.

Vila-Matas està en bona forma, i la retrospectiva de la seva ànima bessona a París ha sigut una bona excusa per veure’l signar un dels seus llibres més enjogassats, curt però infinit, perquè aquest Marienbad no s’acaba mai: sempre hi ha alguna referència a seguir, alguna pel·lícula per tornar a veure o alguna citació per investigar, sigui falsa o de veritat. Això sí, als no vilamatians i a aquells a qui no els interessa la cultura contemporània, Marienbad eléctrico els semblarà un exercici de name-dropping laberíntic i pedant.