ELS LLIBRES I LES COSES

Àngel Guimerà, catalanitat i homosexualitat

Àngel Guimerà, catalanitat  i homosexualitat / ARA Zoom

Abans d’entrar en la tafanera i suggerent aproximació que Xavier Albertí i Albert Arribas fan de l’autor de Terra baixa i Mar i cel a l’assaig Guimerà, home símbol, una recomanació: no us perdeu la Maria Rosa del TNC, una meravellosa posada al dia sota la direcció de Carlota Subirós. De debò. I queden pocs dies. Queda dit.

Anem al llibre, una obra que treballa en un doble pla: el del personatge públic, prohom de la cultura catalana, i el de la psicologia íntima de la persona. En el primer punt remarca la “voluntat de ser” com una aportació cabdal de Guimerà a la construcció del jo col·lectiu. El catalanisme encara viu d’aquesta font inesgotable, d’aquest catalitzador de la identitat nacional forjat per un mestís canari-català. En el segon punt, dóna credibilitat a la hipòtesi de la seva homosexualitat, del seu jo ocult, problemàtic: una voluntat de ser angoixada, una privacitat zelosament guardada. Si mirem la seva obra des d’aquesta doble lluita col·lectiva i personal, les tensions identitàries que torturen els seus personatges agafen nova llum.

De Guimerà, a part del paper decisiu com a fundador del teatre modern català -i de la rivalitat amb Pitarra, i la relació al capdavall malmesa amb Margarida Xirgu-, en coneixem el seu catalanisme radical. Amic de Valentí Almirall i cofundador de la Unió Catalanista, va ser el primer a fer el 1895 el discurs inaugural de l’Ateneu Barcelonès en català, tota una gosadia. I també sabem que va ser enterrat en llaor de multituds sense haver aconseguit el premi Nobel, al qual va optar any rere any del 1907 al 1923. Per cert, Enric Gallén i Dan Nosell ja van demostrar el 2011 que no és veritat que Echegaray maniobrés el 1904 per arrabassar-li el guardó; al contrari, les traduccions que Echegaray va fer al castellà de Maria Rosa i Terra baixa per a l’actriu madrilenya María Guerrero van contribuir decisivament a la internacionalització de Guimerà.

Sens dubte el més innovador del llibre rau en el retrat personal. Per què, només sis anys després de la mort del dramaturg, Salvador Dalí el 1930 escandalitzava el públic de l’Ateneu amb una conferència en què qualificava Guimerà del “gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut”? ( pederasta es feia servir aleshores com a sinònim d’homosexual). I per què Josep Pla el titllava anys després de “patriota ombrívol”? Albertí i Arribas es capbussen en la relació de Guimerà amb dos amics íntims: un altre patrici catalanista, Pere Aldavert, fundador de la revista La Renaixença, i mossèn Tomàs Rigualt, figura destacada del catalanisme eclesiàstic. Al primer el va conèixer el 1870 i van viure junts, al carrer Petritxol, més de mitja vida. Els dos amics es van atorgar poders mutus davant notari el dia de Sant Valentí del 1910. I estan enterrats a la mateixa tomba al cementiri de Montjuïc. Van ser ànimes bessones. “No és que fossin inseparables, és que eren la mateixa cosa”, va escriure Pla.

Amb Rigualt, vendrellenc com ell, també va mantenir la relació tota la vida, fins i tot quan aquest va marxar a París, on moriria malalt prematurament el 1904. Abans que Rigualt s’ordenés sacerdot, haurien mantingut una relació intensa. Ho proven algunes missives fins ara desconegudes, com aquesta nota que Rigualt fa arribar una nit a Guimerà: “ Hazme el grande favor de venir a esta tu casa de la Calle Mayor, puesto que hoy no puedo salir por haberme casi desnudado y sin fuerzas casi de volverme a vestir. Como ya sabes vendrán esta noche los Andreu y Garcia y ambos nos recrearan los oídos. Nosotros, es decir: tú y yo, nos iremos al terrado o nos echaremos a la cama desde donde ‘platónicamente’ oriremos la función. Ven, pues, te convida la diosa Euterpe y yo te recordaré a Cupido. He cenado, no está feliz mi musa pero sí lo está mi cuerpo. Adiós, te espero. Tu incompatible ”.

Europa va experimentar a finals del XIX un gir purità. Si el 1804 el Codi Napoleònic havia despenalitzat la sodomia, ara el positivisme, alarmat per una creixent prostitució, criminalitzava la sexualitat. El 1895, any de la conferència de Guimerà a l’Ateneu, la causa contra Oscar Wilde per la seva homosexualitat va tenir un gran impacte al continent. Per això no ens ha de sobtar que el dramaturg català, home conservador, es guardés les pròpies tensions homoeròtiques per a ell i per als seus personatges.