PERE ANTONI PONS

Un purgant antibonista

Un purgant antibonista / WIKIPEDIA Zoom

No és una lectura fàcil ni còmoda, La quarta paret, última novel·la del periodista Sorj Chalandon (Tunis, 1952), premi Goncourt dels Instituts 2013, traduïda del francès al català per Josep Alemany i al castellà per Palmira Feixas. Totes dues versions han estat publicades per Edicions de 1984 i la castellana és el primer títol d’Entre Ambos, el nou segell de l’editorial.

La incomoditat que genera l’obra -emocional, ètica, ideològica- es deu a la cruesa amb què Chalandon, que ha cobert els conflictes del Líban, Irlanda del Nord, l’Iraq i l’Afganistan, mostra com els ideals més nobles són vençuts, escarnits i bestialitzats per la complexitat irresoluble de la realitat i la història, podrides d’odis sectaris, de matances revenjades amb més matances. Relat d’una lleialtat fraternal i retrat sense concessions d’un país en guerra, La quarta paret és també un reconeixement de la feblesa de l’art davant les baixes passions dels homes. En Georges, el protagonista i narrador, és un aspirant a director teatral que, al París de principis dels anys 70, estudia a la Universitat i forma part de l’esquerra radical maoista. Juntament amb els seus camarades i protegit per unes conviccions ideològiques maximalistes d’allò més confortables, s’enfronta als grups de l’extrema dreta francesa, participa en manifestacions contra l’Estat d’Israel i el Xile de Pinochet, i està convençut de ser un heroi només perquè planta cara als antiavalots agressius del seu país defectuós però democràtic. L’esquema simplista amb què en Georges s’explica el món es desmunta quan coneix Samuel Akunis, un grec d’origen jueu que ha estat detingut i torturat per la policia del seu país per haver muntat una versió d’ Ubú Rei d’Alfred Jarry crítica amb la Junta dels Coronels. El bany d’equanimitat i de sentit de la proporció i la justícia que en Sam dóna a en Georges és dels que fan època. Particularment potent és l’escena en què en Sam, que s’estima més semblar incoherent que ser dogmàtic, impedeix a en Georges cridar consignes que equiparen els antiavalots francesos amb les SS, tot recordant-li els milers de jueus de la seva ciutat, Salònica, exterminats als camps nazis.

‘Antígona’ al Líban en guerra

És per l’amistat i l’admiració que li professa que, quan en Sam es posa malalt, en Georges es compromet a realitzar per ell el seu somni: representar l’ Antígona de Jean Anouilh al Líban assolat per la guerra (1982), i fer-ho utilitzant com a actors membres de les diferents ètnies, confessions i nacionalitats -sunnites, xiïtes, cristians, palestins, drusos- en conflicte. L’objectiu és, almenys durant una hora, crear un petit oasi de pau i reconciliació gràcies a la posada en escena d’una de les obres que representen millor la dignitat de l’individu contra la tirania del poder. Tot i que comença sent una novel·la sobre la utilitat humanitzadora de l’art, La quarta paret aviat es converteix -Chalandon és un autor despietat- en un retrat de la fatalitat violenta de la història i una exploració de la deshumanització de la guerra.

Muntada a partir de capítols ben cisellats, i escrita amb una prosa tallant, seca i contundent, d’una agressivitat emfatitzada per la preponderància de la frase curta i pel nerviosisme -en ocasions, l’estrès posttraumàtic- de la veu narradora, La quarta paret -la paret invisible que separa l’escenari de la platea en una representació- és una novel·la dura, emocionant i molt pessimista. També és un purgant antibonista proporcionat per un autor que ha vist coses espantoses i ha viscut experiències terribles.