EL LLIBRE DE LA SETMANA
DAMIÀ ALOU

Entre la pudor de les trinxeres

La Primera Guerra Mundial va desfermar els dimonis del desordre polític, l'extremisme i la crueltat que desfiguraren el segle XX. Va destruir quatre imperis multiètnics (el rus, l'alemany, l'austrohongarès i l'otomà), va matar almenys deu milions de joves i en va ferir almenys vint milions més, i va desorganitzar el sistema internacional d'una manera tremendament destructiva. Sense aquest conflicte, seria difícil imaginar la Revolució d'Octubre del 1917, l'ascensió de l'estalinime, la popularitat del feixisme italià, la presa del poder per part dels nazis o l'Holocaust jueu. Segons l'historiador Fritz Stern, va ser la primera calamitat del segle XX, la calamitat de la qual sorgiren totes les altres. Tot i que els seus orígens encara són objecte de debat, no recordo cap novel·la ni pel·lícula que n'abordi les causes o intenti donar una visió de conjunt. La narrativa sobre aquesta guerra ha tingut sempre un caire de denúncia o més aviat sentimental. Una de les grans pel·lícules antibel·licistes de la història és Camins de glòria , de Stanley Kubrick, i en la mateixa veta, però menys excelsa, hi trobem Rei i pàtria , de Joseph Losey. En els últims anys, al cinema francès hi ha hagut un reviscolament de la Primera Guerra Mundial i, tot i que ja té uns anys, La vida i res més ens mostra una cara molt poc coneguda de les conseqüències del conflicte: la recerca dels desapareguts. Entre les aproximacions sentimentals, hi trobem des del cinisme de Céline a Viatge al fons de la nit ("Hi havia cua per anar a la mort") al to més tendre de Hemingway d' Adéu a les armes i de molts del seus relats, on el que es relata gairebé sempre és el trauma del soldat que torna a casa.

Jean Echenoz ens proposa ara una altra aproximació a la guerra amb la seva novel·la número quinze, i coneixent l'estètica minimalista i mínima (de pàgines) de l'autor, no esperem que ens porti una proposta ambiciosa ni totalitzadora. El que ens ofereix es titula 14 : només un número a la portada, i si no veiéssim uns soldadets a prop del títol, pensaríem que és una novel·la sobre l'any que ve. A 14 acompanyem, com si fossin els nostres guies, cinc soldats francesos des que pugen al tren per marxar al front fins al diferent final que tindrà cadascú entre les bombes i la metralla. D'entre ells, el protagonisme correspon a Anthime, un home corrent i vulgar de la Vendée que, com si marxés d'excursió, es dirigeix en bicicleta a agafar el tren. A partir d'aquí, el llibre es desplega en una sèrie d'estampes que ens mostren tot el periple dels soldats: des de l'arribada al quarter, passant per la desfilada, "tots ben tibats dins l'uniforme", fins a la seva arribada a les Ardenes, on tindria lloc una de les primeres batalles de la guerra. Echenoz ens ofereix un ventall de possibilitats del destí, que no revelarem perquè és un dels -pocs- enigmes de la novel·la.

Qui hagi llegit abans Echenoz, ja sap el que es trobarà: un detallisme meticulós. La marca de la bicicleta que condueix Anthime, la referència als botons militars Godillot o la descripció exhaustiva d'una pàgina sencera sobre què contenia la motxilla que portaven els soldats, almenys al principi de la guerra. I és que Echenoz, en la tradició francesa flaubertiana, és un gran descriptor. Tot i que, nascut l'any 1947, no va viure la guerra, ha sabut on investigar i tot sembla informació de primera.

Les escenes de les trinxeres tenen vivesa, i gairebé n'olorem la pudor, "els efluvis de ranci, de florit i de vell, tot i que en principi el front és a l'aire lliure"; la presència física dels paràsits, dels animals diversos que es trobaven al camp de batalla. És una novel·la sense diàlegs, i d'això els personatges en surten perjudicats, tot i que no m'ha semblat que en cap moment pretengui ser una novel·la de personatges. L'estil, fred i de vegades una mica notarial, està perfectament reproduït per la traducció d'Anna Casassas, i de vegades un desitjaria que tot el conjunt fos una mica menys correcte i hi esclatés una petita espurna d'emoció, quelcom que ens fes moure el cul del seient amb la impressió que hem arribat a compartir, tot i que sigui una estona, el patiment d'una guerra absurda.