29/10/2016

La prosa de la poesia

3 min
La prosa de la poesia

Els déus et donen un primer vers, la resta és cosa teva

“La condició de poeta és com una maledicció, no te la pots treure de sobre. Vaig començar fent poesia, després em va venir una certa desgana en adonar-me que la poesia no la llegia ningú. Vaig decidir que transvasaria la poesia a tot allò que escrivís. Però he acabat per acceptar la meva condició de poeta i defensar-la. Més que res, em sento poeta”. M’ho explicava Joan Perucho a casa seva el 1994. Ho rellegeixo ara, quan fa tretze anys que va morir. “La poesia és un misteri -afirmava aquest fabricant de mons fantàstics-. El poeta neix, no es fa. Els déus et donen un primer vers, te’l concedeixen graciosament. El treball posterior del poeta és fer-ne un altre que no desdigui, i un tercer, i així vas fent el poema treballosament”.

El pensament del singular, del temps, de les relacions

“Té raó Plató, poeta i poesia són immorals, estan fora de la justícia”, va escriure María Zambrano a Filosofía y poesía. La poesia, deia ella, s’aferra a la dispersió enfront de la unitat descoberta pel pensament, s’aferra a les aparences enfront del ser, a les passions enfront de la raó, al temps enfront d’allò que és intemporal. El filòsof Joan-Carles Mèlich llegeix Zambrano i -en un llibre de títol preciós, La prosa de la vida, editat per Fragmenta- observa: “De nou el temps: el temps i l’ésser, el temps i l’humà, el temps i la veritat, el temps i l’ètica, el temps i la mort. L’horror al temps i a la història és el més propi del pensament metafísic”. A la nota que ve després -aquest és un llibre fet de notes, de fragments filosòfics, com indica el subtítol-, Mèlich apunta: “La diferència més rellevant no és entre poesia i prosa sinó entre poesia i metafísica. La poesia també és pensament, és el pensament del singular, del temps, de la contingència, de les situacions i de les relacions”.

Potser consolen més les llàgrimes que les frases profundes

Compagino la lectura de La prosa de la vida, un llibre breu però tan suggeridor que no te l’acabes, amb la d’un dietari esplèndid, llarg i ample: En aquesta part del món. Dietaris, 1974-2004, del poeta i narrador Guillem Simó, en una edició definitiva a cura de Carme Vidal i D. Sam Abrams que acaba de treure Acontravent. No puc parar de subratllar-lo. “L’escriptor és aquell home que no s’acontenta a pensar, sinó que a més té a vegades la necessitat, tèrbolament sentida, d’escriure allò que pensa -va anotar Simó l’any 1978-. Els llibres surten precisament d’aquest esforç, gratuït per a la majoria dels homes, d’agafar la ploma per expressar el propi pensament. Escriure és un caprici, no un compromís”. Algú podria replicar a Guillem Simó (Palma, 1945-2004) que hi ha persones que no saben què pensen, o que fins i tot no saben pensar, fins que no es posen a escriure-ho. En aquest cas no s’escriuria el que es pensa: s’escriuria per pensar.

Tant la filosofia com la poesia són, crec, eines que ens protegeixen de la intempèrie moral, aquesta mala amiga que sempre arriba. Potser no ens abriguen del tot, però són les úniques mantes que tenim. La poesia, la filosofia, la música, la religió, l’art. No n’hi ha gaires més.

Ara bé, Guillem Simó sostenia el 1991 que la filosofia -o, si més no, la “literatura filosòfica”- no formava part de les eines aixoplugadores: “Que la literatura filosòfica serveix només per passar l’estona s’aprecia en els moments crítics de la vida. Cap reflexió, cap frase majestàtica ajuda a suportar-los, cap mot amb ciri auxilia. Només els alleugereix la bona salut, i potser la compassió o la gratitud vers alguna persona. Per descomptat, les llàgrimes també hi ajuden”.

stats