S’ha mort l’amiga de la Sally a la millor comèdia del món

Dec ser l’única de la meva generació que no ha vist cap pel·lícula de la saga de La guerra de les galàxies. Potser també sóc l’única que ha vist fins a l’infinit Quan en Harry va trobar la Sally. A mi aquesta setmana no se m’ha mort la princesa Leia, sinó l’amiga de Meg Ryan a la millor comèdia romàntica que s’ha fet mai (que em perdonin Katharine Hepburn, Spencer Tracy, Woody Allen i Diane Keaton). L’amiga que deixa anar, en un restaurant enmig del Central Park: “L’home adequat per a tu pot ser per aquí fora ara mateix i si no te’l quedes, se’l quedarà una altra persona, i hauràs de passar la resta de la teva vida sabent que una altra persona està casada amb el teu marit”.

D’acord, el mèrit és d’un guió impecable de l’enyorada Nora Ephron, però Fisher se’l va fer seu i brilla en totes les escenes en què apareix.

Quan els déus del destí semblen guionistes cruels

Com Nora Ephron, Carrie Fisher va conèixer Hollywood de ben a prop ja des de nena. I, també com ella, va escriure llibres autobiogràfics o semiautobiogràfics carregats d’enginy. A frec del sarcasme. Llegint-los t’adones que potser hauria sabut treure suc fins i tot de la tragèdia que ha patit la seva mare, l’actriu i cantant Debbie Reynolds: veure morir la filla per morir-se ella just l’endemà. Entre les males passades que ens juguen els déus del destí, la de fer que sobrevisquis a un fill és la pitjor que se m’acut. Recordo una entrevista en què preguntaven a l’escriptor i professor Ferran Sáez què esperava del seu fill. La resposta: “Espero que m’enterri. Que sigui ell qui em fiqui al clot perquè això voldrà dir que tot ha anat bé”.

(Quan vaig preguntar al filòsof André Comte-Sponville com t’ho fas per estimar la vida després de la mort d’un fill, em va dir: “Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida bo i sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai”.)

Tenim fills per experimentar l’amor absolut i perquè confiem que seran ells els qui ens ficaran al clot. El que li ha passat a la pobra Debbie Reynolds sembla una broma de mal gust escrita per un guionista cruel. Alhora, és una prova -no sé si científica, però sovint palpable- que la pena ens pot matar.

El visat per a la felicitat sempre caduca massa aviat

Als Estats Units, la mort de Carrie Fisher ha disparat les vendes dels seus llibres. En va escriure set, quatre novel·les inspirades en la seva vida i tres volums directament de memòries. D’adolescent, Fisher volia ser Dorothy Parker. I, de fet, la seva veu literària recorda la de Parker. Va ser valenta i honesta a l’hora de parlar del trastorn bipolar que patia i de l’addicció a les drogues, a l’alcohol i als antidepressius. Va optar per explicar al món, amb un humor marca de la casa, l’infern amagat rere la princesa que tothom admirava.

“La gràcia de tenir-ho tot és que ha d’incloure l’habilitat de tenir-ho tot -va escriure Carrie Fisher a la seva primera novel·la, Postals from the Edge, convertida en una pel·lícula amb Meryl Streep i Shirley MacLaine-. Potser n’hi ha que saben com tenir-ho tot. Deuen ser en algun lloc, rient-se dels que ho tenim tot però no sabem com”. I unes ratlles més endavant: “La manera positiva de mirar-se les coses quan van malament és que a partir d’aquí només poden anar cap amunt. Però jo he estat a dalt, i sempre m’hi he sentit una intrusa. És com si tingués un visat per a la felicitat, però per a la tristesa m’haguessin concedit un passi de per vida”.