Quan l’acabes de llegir, la primera impressió és que El llarg procés (Tusquets), de Jordi Amat, és un gran llibre amb un epíleg que grinyola. És un assaig que va de més a menys, que va perdent profunditat a mesura que s’acosta al present. I, tanmateix, és un magnífic relat sobre, com diu l’autor, “la pervivència de la catalanitat”. Amb els grans debats ideològics com a fil conductor, especialment la dialèctica catalana entre nacionalisme i marxisme, el recorregut entrellaçat entre cultura i política a Catalunya, des de la República assetjada, la resistència antifranquista, la Transició i l’autonomisme, fins a arribar a l’actualitat, apareix com un brillant exercici d’història ideològica i alhora d’introspecció historiogràfica. Amat, que sap triar bé els companys de viatge (Gaziel, Estelrich, Vicens, Serrahima, Riba, Pla, Benet, Candel, Manent pare i fill, Ferraté, Escarré, Pujol, Espriu, Solé Tura, Castellet...), demostra en aquesta obra la seva maduresa analítica.

Un dels valors més preuats de l’assaig és la voluntat de connexió de la circumstància catalana amb l’evolució europea i mundial, per exemple, en el capítol de ressonàncies zweiguianes “El món d’ahir”. Amat mostra com l’evolució ideològica catalana no respon només a una lògica interna, sinó que també està plenament condicionada per la geopolítica mundial. La fricció entre obertura i tancament dins del catalanisme (i la seva relació amb la cultura espanyola) i la ja esmentada tensió sempre latent entre l’eix nacional i el social (incloent-hi recurrents propostes de síntesi) són també centrals en aquest viatge per les entranyes intel·lectuals del país a la recerca “dels usos ideològics del passat”. I, esclar, inevitablement, mentre desemmascara aquests usos, Amat no amaga que també ell utilitza el passat per explicar el seu present.

L’inici enlluerna, amb la descoberta d’un Gaziel que va fer de negre literari per a la propaganda franquista finançada i dirigida per Cambó, i que després, isolat, des de Madrid, “fa una operació de rentat del seu propi passat”. D’aquí passem a l’univers de la revista Destino, el seu entorn, la seva evolució. I aviat entronquem amb els primers resistents antifranquistes. El pujolisme, ben radiografiat -en el camp de les idees, que és del que va el llibre-, agafa aviat un protagonisme que s’ho acaba menjant tot i que, en part, condiciona massa el final, de manera que la comprensió i defensa del maragallisme queda coixa, bàsicament perquè no sap explicar -obvia, per exemple, la figura de Xavier Rubert de Ventós i el seu decisiu De la identitat a la independència - per què els hereus de Maragall han fet seu un sobiranisme avui hegemònic i ideològicament plural.