PERE ANTONI PONS

Entre el policíac i el ‘bestseller’ bibliòfil

Entre el policíac i el ‘bestseller’ bibliòfil / LEONID ANDRONOV / GETTY Zoom

La bíblia andorrana, l’obra amb què Albert Villaró va guanyar el Prudenci Bertrana 2015, està més ben escrita que moltes de les novel·les policíaques que es publiquen a la literatura catalana actual. Però a l’hora d’armar la trama -és a dir, de presentar el misteri i tota la constel·lació de personatges que hi formiguegen al voltant- i de desenvolupar-la -amb les tensions, distensions, cops d’efecte i clímaxs necessaris per atrapar el lector i electritzar-lo amb emocions-, pateix un dels problemes més freqüents en aquesta mena de llibres, sobretot entre els escrits a les nostres latituds, on hi ha molts escriptors que dominen els recursos de la prosa però pocs narradors que dominin l’art de contar. S’hi troba a faltar, a La bíblia andorrana, una construcció més dramatitzada, per tant, menys estàtica, de la investigació policial.

Tot comença amb la descoberta del cadàver de Víctor Mariné, de 37 anys, que treballava en el sector de la banca andorrana - where else?- i de qui es rumoreja que estava al darrere d’unes filtracions sobre els comptes bancaris secrets d’alguns polítics catalans. Amb el rerefons de l’escàndol Pujol i del conflicte entre Espanya i Catalunya pel procés sobiranista, tot s’intueix molt tèrbol ja des d’un bon principi, i més si tenim en compte que Andorra és “un camp adobat per la rumorologia política i financera”.

Andreu Boix, oficial de la policia andorrana i conegut dels lectors de Villaró, és l’encarregat d’investigar el crim. De mitjana edat però ja amb esperit de veterà gastat, amb un profús historial de ferides i d’un escepticisme amarg més o menys endolcit per les seves responsabilitats de pare caòticament amorós, Boix coneix bé el món per on es mou. Sobretot sap que la neutralitat d’Andorra no tan sols no la protegeix davant dels interessos i cobdícies alienes sinó que la converteix en un camp propici per a tota mena de disputes relacionades amb els diners, l’espionatge, els usos del passat i les seves derivacions polítiques.

Si bé la trama criminal ens porta inicialment pels clàssics terrenys de la novel·la policíaca, cap a la meitat de la història, amb l’aparició d’un venerable volum d’actes del Consell General extraviat fa segles, el qual conté documents crucials sobre el destí de la sobirania andorrana, la novel·la fa una incursió en els no menys clàssics terrenys de la intriga bibliòfila. Que Villaró transiti, sense amagar-se’n gens, per uns paisatges fressats tants cops en la novel·la popular contemporània, demostra que el seu objectiu és només captar l’interès del lector i entretenir-lo fins al final.

Hibridar informació i tensió

Ho aconsegueix, en part, perquè té una prosa neta i efectiva i perquè sap integrar bé els materials sociopolítics i històrics que fa servir. No ho aconsegueix, en canvi, en termes narratius. És significatiu que la investigació del crim, l’esquelet de la novel·la, en general no avanci a còpia de pistes trobades, deduccions i hipòtesis que es confirmen empíricament, sinó de conjectures i intuïcions molt sagaces o, fins i tot, de casualitats afortunades. També és un mal símptoma el fet que, cada cert temps, l’autor necessiti un personatge que, enmig d’un diàleg, deixi anar un bloc llarg d’informacions més o menys rellevants, que serveixen per fer avançar l’argument, enriquir el misteri i, alhora, ubicar el lector. Són astúcies habituals del gènere, però La bíblia andorrana hi guanyaria en ritme i tensió, també en definició i profunditat dels personatges, si aquesta informació es mostrés més hibridada amb l’acció, i si l’acció es presentés més organitzada en escenes.