Crítica
VÍCTOR OBIOLS

Un punt petit de llum en la nit fosca

'Em dic la veu' de Rosa Font. Llibres del segle. 102 pàg. / 17 €

Un punt petit de llum en la nit fosca Zoom

El mal del crític no vol soroll i, tanmateix, és inevitable recordar-se constantment que hom no tracta d’avaluar la poesia com si es tractés de corregir un exercici sinó d’acompanyar, si és possible amb mirada còmplice, allà on ens vol dur la poeta, i esguardar com “plora el seu secret”, per dir-ho amb la bella formulació de María Zambrano que reporta com a epígraf.

Ho afirma Antoni Clapés en el seu epíleg, es tracta d’un “referent de la poesia europea d’aquest inici de segle, perquè en ell s’hi tracta de dir l’inefable tot parlant del quotidià”. Efectivament, amb una dicció ja feta al llarg d’una labor persistent, Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) plasma, amb una pruïja descriptiva delicada i pulcra, mesurada i elegant, amb els estris propis de la poesia, allò que es proposa, per culminar en el llampec líric, la foguerada, o la il·luminació, tot el ventall de què és capaç la poeta, que forja versos immarcescibles, d’una peça (He udolat en el cor del rec i de l’aljub”).

Amb una trama sonora sempre fluent l’autora -que va guanyar el premi Carles Riba 2010 amb Un lloc a l’ombra - ens acosta a ecos vinyolians, per tant, a certs empelts rilkeans, en escenes que abracen tot un espectre de sentiments, des de la reviviscència del record fins a l’esclat imaginatiu, sempre amb un traç verbal finíssim i nítid (“...uns nuvolets de plata / amb el perfil d’un gall”).

Entre senyals i silencis

S’escriu entre senyals i silencis, i la poeta és qui administra les dosis i les mescles. Al poema Em dic la veu experimentem la duresa del poema pur, arrodonit en la perfecta expressió, eficaç en la seva sobrietat exacta. És en la consistència de la forma que triomfa el poema. I de la contenció neix el páthos. Una llengua preciosa i neta, mai preciosista, ens mostra l’habilitat combinatòria en l’ús metafòric, en la modulació tonal. Hi ha una predilecció per l’alexandrí, jaspiat a voltes, en polimetria, amb decasíl·labs, i una concepció estructural en l’afaiçonament progressiu de la successió poemàtica. El furor elegíac s’expressa amb contundència (la sublimitat no està renyida amb el vigor de la resolució) i arriba al seu acme en el poema que obre la quarta secció, “A l’ombra del llenguatge”, La revelació de l’art, de ressons campsmundosians, dedicat a l’escriptor Miquel Pairolí, el gran poema del recull. No dic res sinó sang és un conjur punyent que sembla haver escrit premonitòriament pel 17-A del 2017. Marc Chagall deia: “He volgut concretar d’una manera humana la impotència de l’home davant la natura”. Ell amb pinzells, ella amb paraules. Rosa Font fa del “punt petit de llum” claror perdurable.