crítica
DAMIÀ ALOU

La poesia visceral d’Alda Merini

'La terra santa', d'Alda Merini. Arrela. Traducció de Nora Albert 112 pàg. / 16 €

La poesia visceral  D’Alda Merini / WIKIPEDIA Zoom

La poesia d’Alda Merini (Milà, 1931-2009), inèdita fins ara en català, ens arriba de manera simultània i atzarosa des de dues fonts diferents. El primer llibre, La Terra Santa, està publicat a Menorca i ens l’ofereix l’editorial Arrela de la mà de Nora Albert, traductora i prologuista que va conèixer Merini. L’altre volum, Clínica de l’abandó, ens el presenta la col·lecció Jardins de Samarcanda de Vic en una traducció de Meritxell Cucurella-Jorba que va merèixer el XII Premi Jordi Domènech.

L’obra de Merini ve fortament marcada per les seves circumstàncies personals. Nascuda a Milà el 1931, va ser una poeta precoç. Als deu anys va guanyar el seu primer premi literari, i al voltant dels quinze es va endinsar en el món intel·lectual de la ciutat, i va mantenir una relació amorosa amb Giorgio Manganelli -de qui el lector potser recorda Centuria. Cien breves novelas río, publicada a Anagrama el 1982- que Albert qualifica misteriosament de “curta, però llegendària”. Va publicar el seu primer recull, La presenza d’Orfeo, el 1953, però abans, el 1947, és internada per primer cop en un centre psiquiàtric. Aquesta primera estada seria breu, però posteriorment hi passaria set anys, entre el 1965 i el 1972, entrant-hi i sortint-ne. Poc després naixerien les seves filles Barbara, Simona i Flavia (el 1955 havia nascut Emanuela). Tot i així, la seva producció és abundant: a la cronologia que inclou Albert hi ha al voltant de 40 títols. La seva poesia va trobar el reconeixement, entre d’altres, de Quasimodo i Pasolini, que hi va veure ressons de Rilke i Whitman. Va rebre nombrosos premis, va ser nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Messina i a partir del 1996 es va iniciar la seva candidatura per al premi Nobel.

L’infern de la raó

La Terra Santa que dona nom a un dels volums és com ella anomenava el manicomi Paolo Pini, situat en un barri de la perifèria milanesa, i és un volum de 40 poemes seleccionats per la seva amiga Maria Corti, on el manicomi esdevé no tan sols el mitjà on es desenvolupa el poema, sinó també una metàfora de la veu empresonada dins la paraula que lluita per fer-se vers: “Sé del cert que mai més res no podrà escanyar la meva rima, / durant anys he tingut segellat el silenci a la gola / com un parany per al sacrifici, / ha arribat, doncs, l’hora de cantar / les exèquies al passat”. Com molts dels seus poemes, la brevetat i la contundència ens recorden de vegades Leopoldo María Panero, un altre il·lustre poeta habitant del manicomi, tot i que Merini, crec jo, té una varietat temàtica molt més àmplia i una força més subtil i poderosa alhora: “Els engonals són la força de l’ànima, / tàcita, fosca”; “Per tu vaig escriure tota la meva decadència”; o aquests meravellosos versos: “Els poemes més bells / s’escriuen sobre les pedres / amb els genolls nafrats / i les ments esmolades de misteri”. Aquest volum d’Arrela és una introducció perfecta a la poesia de Merini: informatiu i molt ben traduït.

A Clínica de l’abandó, del 2003, quan ja feia trenta anys que Merini havia sortit del manicomi, no hi trobem l’omnipresència de la follia (tot i que hi hagi un poema titulat Manicomis ), i un dels temes principals és l’amor: “He fet l’amor / amb qui no he conegut mai”; “Déu ens prengué la carn i l’ànima i / va barrejar les fronteres”; “Així vam trobar l’infern de la raó / i no ens vam reveure mai més”. Hi ha moltes gemmes en aquest volum, però també algunes decisions de la traductora que no entenc: que puntuï molts poemes on a l’original no hi ha més puntuació que el punt final, amb la noble intenció de fer-los més entenedors suposo, però trencant la immediatesa torrencial del seu discurs; que posi títol a molts poemes que no en tenen, en una decisió que em sembla bastant discutible, tot i que n’expliqui els motius a l’epíleg.