Critica
VÍCTOR OBIOLS

La nit de dia

'Cendres a estós' d'Andreu Subirats. Labreu edicions. 86 pàg. / 13 €

La nit de dia Zoom

Amb aquest vers-oxímoron, que clou un dels poemes de la segona part del llibre, Cendres a Estós (títol també de tot el recull), Andreu Subirats sintetitza què significa el dol per una pèrdua. La llum diürna no és prou per il·luminar la foscor del cor. Des del Cançoner de Feliu Formosa i el poema a la memòria del pare, de Pere Rovira, que no llegíem un clam elegíac tan potent en la nostra poesia contemporània. Abans, hem d’anar a raure a Joan Alcover i Ausiàs March. L’autor, dotat d’un verb amarat de la llengua vernacla del Delta i alhora de la saviesa de l’home de lletres amb ofici (traductor de Villon i Baudelaire), autor d’una obra poètica singular i consolidada, ha assolit aquí el més difícil: despullar-se de retòriques i parlar del més íntim des del més íntim, trobar -amb un talent extraordinari- la forma de dir l’esqueix de l’ànima, formular líricament el plany; allò que els poetes necessiten fer dotant-se d’instrument hondo en viure el dolor de la mort propera. El que en diem elegia, des dels grecs almenys.

Però seria injust afirmar que l’expressió elegíaca és només una forma de teràpia, una efusió poètica per relaxar la depressió que produeix la mort d’un ésser estimat. És molt més que això, i no està a l’abast de qualsevol plumífer. Cendres a Estós no és una obra premeditada però sí que és meditada: meditació descarnada sobre el dolor de l’absència. El fil verbal, a la segona part, va descabdellant-se en breus instantànies, d’entre tres i dotze versos, que es claven amb brutal autenticitat i sublim agudesa lírica. Com preparant-nos per a aquestes lúcides, amargues cendres, Subirats prefereix obrir l’obra amb l’esplèndida Elegia de Vinaròs, de to ferraterià, conversacional, traient ferro a l’assumpte, adreçant-se a l’amic mort, evocant els temps feliços i posant-nos en context: “Que sembla un somni tot això i no destrio la follia / de la raó”, “Sí, amic, sí, com se pot cantar amb la veu emmudida?” Amb tot, el tremp humà i el pathos incomparable del poeta ja hi és, aquí, i s’eleva a cotes molt altes (com feia l’estimat Felipe, el muntanyenc d’Estós), amb ecos sofoclians: “Perquè és destí de l’home el no-res, i el temps ja no consola / quan s’ha velat l’espill i tot són espills de recordança”. O estellesians: “Bocins de vida esvaïda com una farsa infame”. Una elegia destinada a ocupar un cim en la nostra lírica, preludi d’unes cendres que ara no és possible de glossar ací, impressionants: “La gent festeja / una vida per endavant”.