Crítica

Tot comença a no ser

Tot comença 
 A no ser / MANEL ESCLUSA Zoom

La vocació poètica de Jordi Carrió (Barcelona, 1949) es manifesta tardanament, però ja ens ha donat uns quants títols remarcables. Els dies que vindran (2009) desenvolupava líricament aquest vers: “És la memòria de qui et llegeix que dona sentit al que escrius”. A Suite Barcelona (2011), obra d’una gran complexitat i bellesa tipogràfica (la mà del dissenyador Peret s’hi feia notar), el poeta s’empescava una història del set-cents per mostrar-nos un jo àvid de coneixement, que, a diferència del jo del llibre que acabo de consignar, es projectava enfora. Més ençà, Fin’amor (Curbet, 2013), tot partint del diàleg amb les belles fotografies de Maria Espeus, construïa una meditació sostinguda sobre l’erotisme i l’ofici de mirar.

Per les seves característiques materials (d’una banda, el format i la qualitat del paper, la presentació tan acurada; de l’altra, el ric paratext, amb les obres de Manel Esclusa i els textos de D. Sam Abrams i Marina Garcés, flanquejant el cos dels poemes), L’estació de Portbou -que també publica Curbet-sembla més un catàleg artístic o un objecte d’art que no pas un llibre de poesia convencional. Els nous poemes en prosa de Carrió són encara més despullats, més essencials, que no ho eren els que ens havia donat fins ara. I, sobretot, més desesperançats, producte del desencantament que l’autor va patir un dia d’agost de l’any 2011 en veure l’estat actual de l’estació de Portbou, el lloc on Walter Benjamin va acabar els seus dies, mena de Finisterre simbòlic de la civilització occidental. Es tracta d’una poesia eminentment nominal, que lliga molt curt els adjectius. Ja el primer poema marca, amb uns quants substantius triats, el to del llibre sencer: negror, destí, dolor, vertigen, abisme... i Història (amb l’eloqüent majúscula capital). I, quan hi apareix un adjectiu, s’associa a un nom inequívoc: abocador universal.

El Portbou de Carrió és una reflexió fonda i descarnada sobre l’abisme de la Història i l’atzucac a què ha arribat el nostre continent durant els últims anys. Josep Maria Bricall, en la presentació barcelonina del volum, va referir-se a l’Europa descrita en els versos “com a contradicció d’uns valors que es proposen abolir la barbàrie i com a refinament de la mateixa barbàrie”. Alhora, però, aquest és un llibre valent que fixa l’horitzó de la mort, amb paraules d’una seca referencialitat: “Anar sortint de mica en mica de la vida. Et deixaràs buidar pel temps, menor el de la vida que el de la mort”. El blanc i negre espectral de les esplèndides fotografies d’Esclusa -i aquesta mena de fondària il·lusòria de les obres del vigatà- acompanya fructíferament els poemes. Carrió ha fet un exercici de severa prospecció literària: “Anar de la fronda a les arrels ocultes, dels sons als silencis, del visible a l’invisible”, gairebé com si, a la manera de Cesare Pavese, volgués donar-nos el gest definitiu, el que rubrica la frase “no escriuré més”. Es tracta del seu llibre més colpidor, el que indaga, amb més lucidesa, en “el venciment de la vida i de la mort universals”. El contrapunt del darrer poema, Rosa de foc, constitueix una signatura sorprenent, semblant a la del poema Els morts, de Parcerisas: en aquest cas, representa l’oda a la formació intel·lectual i moral de l’autor, salpebrada de noms i d’homenatges, alguns d’ells tan sensibles com el de Pasqual Maragall.